Ana Belén Fernández Souto, directora de la primera càtedra d’Edatisme a Espanya i Europa, assegura que només amb comunicació i educació es podrà resoldre aquesta xacra que ja té efectes a l’Estat espanyol.
Com definiria l’edatisme?
L’edatisme és discriminació per edat. Nosaltres, des de la Càtedra d’Edatisme vam impulsar que s’inclogués en el diccionari des del mes de novembre passat. Primer ho vam aconseguir al diccionari de la Reial Acadèmia Gallega i ara a la Reial Acadèmia Espanyola. Tanmateix, aquesta definició posa l’èmfasi en les persones grans, però a nosaltres no ens acaba de convèncer perquè, de discriminació per edat, n’hi pot haver en qualsevol moment. De fet, segons un estudi publicat per l’OMS, a Europa hi ha més edatisme contra els joves que contra les persones grans.
De fet, l’edatisme està normalitzat en persones grans.
Sí, sobretot després de la pandèmia, quan els mitjans de comunicació van visibilitzar aquesta discriminació i aïllament cap a les persones grans. Però és que l’edatisme, com qualsevol “isme” –sexisme, racisme–, es refereix als estereotips i prejudicis que pensem i sentim davant d’un col·lectiu en concret. Exemples d’edatismes més comuns són que els joves estan enganxats a les xarxes socials o que són uns ganduls o que a les persones grans no els agraden les xarxes socials. Però això no ha de ser necessàriament d’aquesta manera. Hi ha joves ganduls i n’hi ha que són dinàmics, i el mateix passa amb les persones grans i la tecnologia. D’aquesta manera, el problema de la discriminació des del punt de vista social és que tenim tendència a homogeneïtzar-ho tot, i ens oblidem que cada persona és individual i que té uns gustos particulars i uns interessos concrets.
Diria que l’edat ens perjudica?
Jo no diria que ens perjudica. Això no ho podem dir, perquè l’edat és completament subjectiva. Jo tinc quaranta-set anys i per a la meva filla soc gran, però per a la meva mare soc jove. Hi ha persones que amb vuitanta anys tenen molta vitalitat i n’hi ha que amb quaranta ja es veuen molt grans… L’edat és completament relativa, encara que és cert que biològicament ens marca.
Per exemple?
Tots tenim uns bioritmes que són biològics i que són allà, i per bioritmes biològics em refereixo a l’edat cronològica. Però la societat moltes vegades ens limita per l’edat que tenim, pels perjudicis que comentava abans: “Vesteix com una senyora gran” o “vesteix com si encara fos jove”. Aquests comentaris, tot i que moltes vegades no estan fets amb mala intenció, estan carregats de connotacions negatives. Si una cafeteria està molt plena i hi volen entrar més persones, abans faran córrer als joves que no pas a les persones grans. Tanmateix, si volem explicar una història o una anècdota a una persona gran, probablement la infantilitzarem sense tenir en compte els seus coneixements previs.
És com si ens haguessin ensenyat que cada edat té una limitació i un deure.
Sí, però això s’ha de revertir. El que no podem fer és que, pels nostres prejudicis, posem unes limitacions a les persones, ja que imposem les limitacions que socialment considerem per l’edat que tenen. Alhora, també cal que reflexionem sobre les limitacions que nosaltres mateixos ens imposem per tenir l’edat que tenim. Aquesta dinàmica ens autolimita.
I aquesta idea lliga amb el que vostè anomena gueto generacional?
Segons l’estudi sobre l’edatisme publicat per l’OMS, s’espera que a finals d’aquest segle l’esperança de vida a Europa pugui arribar als cent vint anys. Això implica que poden conviure cinc generacions d’una mateixa família tranquil·lament. Ara bé, quan una persona es jubila, passa d’un espai de treball intergeneracional –forçosament, en una empresa hi ha diverses generacions, siguin clients, proveïdors, companys– al que jo anomeno “gueto cronològic”, que és un espai vital on només es relaciona amb el grup de persones jubilades, amb excompanys de feina, etc. Quan això passa, es perd la intergeneracionalitat, que és la clau per evitar l’edatisme.
Quines accions cal prendre per acostar-nos a la intergeneracionalitat?
S’han d’eliminar les fronteres entre les generacions i fomentar activitats i accions on es barregin persones de diferents edats. Lluitar contra l’edatisme és enriquir-se mútuament; aquesta diria que és la màxima virtut de la intergeneracionalitat. El problema principal que ens planteja l’edatisme és que tots l’exercim i tots el patim. Amb una qualitat comunicativa, amb la intervenció de les activitats a través de l’educació i amb l’acceptació de les institucions públiques, es passaria a combatre l’edatisme. Per posar-te un exemple molt clar: totes les universitats tenen un programa de docència per a persones grans –persones de cinquanta, seixanta anys o més que van a la universitat perquè volen continuar aprenent. Jo mateixa veig com aquest grup d’alumnes sempre van junts: prenen el cafè junts, fumen junts, passegen junts… Tanmateix, gairebé mai els veuràs barrejats amb els alumnes de divuit o vint-i-dos anys… De fet, encara ens estranyem quan veiem una persona gran a l’aula; tanmateix, la realitat és que Espanya té una de les esperances de vida més altes del món i continuarà en augment.
Abans comentava que l’esperança de vida s’allargarà fins als cent vint anys. Fa uns mesos va ser notícia l’increment demogràfic mundial. Tot plegat, és un repte que fàcilment pot fer-nos més edatistes…
Totalment. Per posar-te exemples propers, a Galícia la piràmide de la població està totalment invertida. Això vol dir que cada vegada hi ha més persones grans i que l’edatisme contra aquest gruix de la població és més evident. Com més persones grans, més augmenten les necessitats socials derivades dels bioritmes. Tard o d’hora tots ens farem grans, de manera que és fonamental començar a escapçar aquest edatisme per evitar que el cost d’aquesta discriminació augmenti d’aquí a uns anys. Hem d’aprendre a envellir i a aprendre a gaudir de cada edat cronològica al llarg de la vida sense encotillar-nos.
I avui dia som més conscients de les discriminacions que dècades enrere?
Sí. Avui dia som més conscients del que és el racisme o el sexisme. Però l’edatisme no el tenim tan interioritzat i és el que des de la càtedra estem impulsant. No fa ni sis mesos que la paraula edatisme està inclosa al diccionari… Com deia, la majoria de vegades som edatistes amb bona intenció, però si som conscients que som edatistes, també hem de ser capaços de començar a corregir-ho.
Té efectes en la salut mental?
Sí, relacionant-ho amb l’autolimitació, l’edatisme i tots els estereotips i prejudicis que comporta afecten la salut mental, que acaba afectant la física. Per consegüent, la salut física i mental acaba afectant, també, el nostre benestar social, que té un alt preu econòmic per a les institucions i per a les famílies. El primer que s’ha de fer per lluitar contra l’edatisme i qualsevol “isme” és saber que existeix i després ser conscients que, en un grau més alt o més baix, tots l’exercim i tots el patim.
Per acabar, la Càtedra d’Edatisme sorgeix a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Vigo, a Galícia. Com podem garantir un bon ús comunicatiu contra l’edatisme? Quines pautes caldria seguir per evitar les connotacions negatives?
Justament, estem en contacte amb l’organització Helpage per preparar el manual de tractament periodístic contra l’edatisme. De fet, ens hem trobat que hem escrit notes de premsa o fet entrevistes per a mitjans en què, posteriorment, la imatge que acompanyava el text era completament edatista. Just el que volíem evitar! És important que, des del punt de vista dels mitjans de comunicació, es treballi per visibilitzar quins discursos són discriminatoris i eliminar-los.
