En un article publicat el gener del 2017 a Vice, la Sarah Jeong explicava que, si la princesa Amidala hagués tingut una bona atenció a l’embaràs l’Anakin Skywalker no s’hagués convertit en Darth Vader. En motiu de la nova trilogia de La Guerra de les Galàxies, es va debatre a les xarxes sobre el model de masculinitat tòxica que defensaven els Jedi. Aquesta filosofia considerava sentiments com els que l’Anakin sentia per la seva mare i la seva parella com a mostres de debilitat. És sorprenent que en un univers de ficció on hi viuen criatures estranyes, es lluita amb espases làser i es viatja a la velocitat de la llum, l’atenció ginecològica sigui més deficient que la nostra i els principis morals que regeixen l’elit de la Galàxia estiguin basats en aspectes nocius de la conducta humana actual.
No és l’únic cas en què els estereotips de gènere, però també els de raça, limiten el potencial d’una obra de fantasia o ciència-ficció; obres els autors de les quals tenen total llibertat per imaginar el que vulguin. A la primera pel·lícula de Blade Runner, les replicants femenines tenien unes funcions més vinculades a la cura, l’acompanyament o el sexe que no pas els replicants, fins al punt que ells tenien un grau de racionalitat superior al d’elles. I, malgrat que la societat era una mescla d’occident i orient, la majoria de protagonistes eren blancs. En canvi, en un sentit oposat, la sèrie de còmics Saga suposa un trencament pel que fa a representacions d’ètnia a la ficció, perquè la majoria de personatges alienígenes tenen faccions no caucàsiques. La novel·la La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin, ha servit per repensar el gènere, tot situant l’acció a un planeta amb una societat hermafrodita.
En la línia de la limitació que suposen els imaginaris de gènere en el fantàstic, hi trobem l’antologia de curts d’animació de Netflix Love, Death + Robots (Amor, mort + robots). Visualment i narrativa, l’antologia té curts que són una meravella, i que són tant un homenatge al gènere com una forma original de concebre’l. Tanmateix, a nivell global, la sèrie deixa un regust agredolç, en presentar el tema de l’amor i la mort en base a paràmetres gens innovadors pel que fa a representacions sobre cossos femenins, masculins o sense gènere. Massa curts tracten sobre la guerra, i en molts d’altres les dones són objectivades. Si fem una valoració global del món que presenta la sèrie, sembla força dividit entre soldats i treballadores sexuals.
Els prejudicis de gènere i raça també són presents en productes culturals basats en fets reals. Jugadors de videojoc van criticar la falta de fidelitat històrica del videojoc Call of Duty: WWII perquè permetia jugar amb soldats dones. Deixant de banda que moltes dones van lluitar a la Segona Guerra Mundial, les crítiques són encara més inversemblants perquè el videojoc permetia matar zombis. Un fet que va ser rebut molt positivament a les xarxes socials. La fiabilitat històrica tampoc va ser important a la pel·lícula bèl·lica Dunkerque (2017), de Christopher Nolan. Mitjans com la BBC, India Times o Bloomberg View es van fer ressò de les crítiques que asseguraven que el film no havia tingut en compte la contribució de les tropes índies en el succés bèl·lic. Tal com recorda Yasmin Khan, historiadora d’Oxford, “el Regne Unit no va lluitar a la Segona Guerra Mundial. Ho va fer l’Imperi Britànic”. I, doncs, on són a les pel·lícules bèl·liques tots aquells soldats procedents de les colònies britàniques o franceses?
Experts en estudis culturals asseguren que la ciència-ficció diu molt més de la societat que la crea que no pas de la societat que descriu. Els exemples presentats mostren com la definició de nous mons i la representació de la història passada són un espai on entren en disputa diverses maneres d’entendre el cos sexuat i racialitzat.
