Doctora en Ciències Polítiques i Investigadora de Filosofia Contemporània per la Universitat de Barcelona, Alicia García Ruiz acaba de publicar La gobernanza del miedo (Editorial Proteus) que enllaça precisament amb un dels temes de debat candents a Espanya, la nova llei de Seguretat que prepara el ministre Fernández Díaz.
En el llibre vostè planteja que a les democràcies occidentals hi ha una tensió entre llibertat i seguretat i que sembla que la seguretat l’estaria guanyant la batalla.
De moment si, és el que està succeïnt. No és tan una batalla com una tensió que s’està resolent de la pitjor manera possible, posant l’èmfasi sobre un concepte, el de la seguretat, que no té perquè ser negatiu. Però és clar, hi ha molts tipus d’usos d’aquests conceptes i actualment estem davant d’una utilització bastant perversa del concepte, amb tots els problemes que això està generant.
Com podríem exemplificar aquest ús pervers del concepte de seguretat?
Té a veure amb l’altre terme que poso en joc en aquest text del qual parlem, que és la por. En principi la seguretat està reconeguda com un dret, fins i tot des del punt de vista constitucional. Ara bé, quan aquesta seguretat s’utilitza com un pretext per a implementar un conjunt de mesures de caràcter repressiu com em sembla que està succeïnt ara mateix, es desvirtua aquest terme de seguretat i se’l posa en servitud amb l’utilització de pors col·lectives. En contextos de crisi, aquestes pors col·lectives poden ser la por a perdre el lloc de feina, per exemple. Es mobilitzen una sèrie d’inquietuds de la població i un clima de temor generalitzat obre la porta a què es puguin introduir una sèrie de mesures de caràcter repressiu i retrògrad. Penso en els retocs que es volen fer a la llei de Seguretat Ciutadana.
Fins a quin punt els estats juguen, a partir d’aquesta por, amb els ciutadans?
Sí. Certament s’està utilitzant aquesta por per tal que naturalitzem procediments que en altres temps, més normals, ens haurien estranyat, però que en circumstàncies que cada vegada més es diu que són excepcionals s’acaben convertint en la generalització d’una regla feta bàsicament per a reprimir les manifestacions col·lectives de malestar. Tots som conscients de què aquesta tendència, ara mateix, està eclosionant i anirà en augment. Tenim tots els motius per interrogar-nos sobre si no hem d’estar alerta davant les possibles utilitzacions d’aquestes pors. Allò de “pel teu propi bé”, té unes connotacions ara mateix summament preocupants. Anem assumint coses aparentment innocents com l’ús progressiu de mecanismes d’identificació biomètrica o les intromissions a la nostra intimitat a través dels ordinadors personals o dels dispositius electrònics que tots usem.
Sembla que quan més incrementem la nostra seguretat, més llibertat perdem. A quins altres valors o drets renunciant en favor de la seguretat?
Mira, una de les primeres coses que cau posant aquest èmfasi en la seguretat, és la confiança mútua. És a dir, acabem creant una societat temerosa, amb individus que tenen por, i despolititzats en la mesura en què la dimensió comuna que pot generar tota promoció de la vida col·lectiva, de la vida pública, dels principis cooperatius… cau. Això en un context en què la fotografia antropològica que es fa de la societat és en termes negatius. Tot és una possible amenaça i tots aquests mecanismes estan implantats sobre una desconfiança mútua. I em sembla que això és preocupant.
Si demanem seguretat és que tenim por. Però de qui o de què tenim por?
Aquesta és la gran qüestió. De què tenim por? La por és un mecanisme natural de defensa i de supervivència. Una altra cosa és que a l’hora de configurar pors, de forma intencionada, es puguin construir figures com la de l’enemic interior, cultivant les nostres pors ancestrals. Llavors en èpoques en les quals, pel que sigui, no interessa que les col·lectivitats vagin manifestant les seves discrepàncies, és d’esperar que totes aquestes pors siguin construïdes i utilitzades políticament i no amb les millors finalitats.
Com un ciutadà pot adonar-se que l’estan intentant manipular, a través de les seves por?
Doncs no és gens fàcil, perquè juga amb les nostres psicologies personals i col·lectives. Però és possible desenvolupar una contravigilància enfront els mecanismes de vigilància. Cada persona no ha d’oblidar que és subjecte de deures però també de drets. El que a un, en un determinat moment, percebi com a possiblement lesiu de la seva dignitat o li resulti simplement intolerable, ha de ser motiu suficient com per aixecar la veu i discrepar en la mesura possible de la implantació d’aquestes mesures de seguretat.
La crisi econòmica ens ha fet més porucs i insegurs del que érem abans?
I tant que sí. La crispació s’està instal·lant en la vida quotidiana. La crisi accentua el millor i el pitjor del que són capaces les persones. Hem vist expressions corprenedores i anònimes de solidaritat però també com creix cada vegada més un clima de desconfiança mútua. I no només aquest clima sinó que es pot estar implantant jurídicament, amb l’absurd que es fa de forma preventiva, abans que tinguin lloc. Això vulnera aquell principi jurídic pel qual, si una acusació no està clara, donar la raó al reu. A més, la tipificació d’uns delictes necessita un debat social ampli i dilatat, que no s’està produint.
A més por, més violència i més retoc de lleis? Això va així?
Sí, és una espiral. I és una espiral en la que em temo que estem començant a girar vertiginosament. El ritme dels esdeveniments és tal que s’està evitant un debat públic de coses que s’implanten de la nit al dia de forma jurídicament dubtosa. I són retocs que es fan ara però quedaran en el futur. Cal aclarir quines són les línies vermelles que no es poden superar.
Vostè afirma que amb la nova llei es podrien legitimar petits estats d’excepció. És una acusació forta. A què es refereix exactament?
Sí, la llei ens ofereix un exemple immillorable d’estat d’excepció en miniatura quan obre la porta a què quedin dintre la noció de forces de seguretat públiques empreses de seguretat privades. Això és una cosa molt perillosa. Em sembla com a mínim preocupant, aquesta possibilitat.
