Algú ens ho va advertir

La guerra d’Ucraïna ha desviat la mirada endogàmica de la societat occidental i de la vella Europa que assisteix, sorprenentment indignada, a l’afany imperial del rus Putin.

Una guerra oberta i a hores d’ara de final imprevisible, que ens ha esvaït el que podia haver estat la celebració feliç d’un final, més o menys definitiu, de la gran pandèmia de la Covid-19. La guerra ens ha obligat a canviar titulars, a desplegar corresponsals sobre el terreny i mobilitzar experts en política internacional, diplomàcia o conflictes bèl·lics i humanitaris, per construir el detall cronològic i minutat del nou relat d’interès general.

Els platós de televisió han canviat de protagonistes: els metges, epidemiòlegs i científics han estat reemplaçats per nous experts i els vells tertulians que, de manera immediata, reciclen els seus arguments deixant la crisi sanitària per doctorar-se en crisi bèl·lica. És el cicle de la vida, aquell que ens distreu i ens ressitua sense saber massa bé com i per què.

Amb la mateixa naturalitat que vam acceptar que un virus podia paralitzar un planeta a conseqüència de la globalització, possibilitat que algú ja ens havia advertit però que mai ningú no va prendre en consideració, ara assistim a la teatralitat política de qualificar Putin com un home perillós i pervers, amb deliris imperialistes.

Un líder que sotmet qualsevol dissidència interna i que s’acompanya d’un nombrós grup d’oligarques, representants d’un nou i rendible imperialisme econòmic i que fins no fa massa eren agradables homes de negocis, promotors d’equips de futbol o propietaris de luxosos iots que dibuixen «l’skyline» de ports urbans en ciutats amb bona temperatura on compren propietats luxoses pensades, exclusivament, pel gaudi ostentós de la seva exuberància. Algú també ens ho va advertir un dia, però vam decidir mirar cap a una altra banda.

Ens posem les mans al cap per Ucraïna quan encara no ens hem tret del tot la mascareta per la COVID. I abans que ens n’adonem, quan arribi el bon temps i qualli l’esperada primavera, baixarem les mans i abandonarem del tot la molesta màscara que ens ha acompanyat sense complexos i amb total acceptació des de març de 2020. Com també abandonarem Ucraïna, si la guerra s’allarga en el temps, si el conflicte perdura més del compte i fa que, progressivament, els titulars sobre el conflicte perdin posicions en els rànquings d’interès general als informatius, mentre que les veus dels experts es van silenciant i els vells tertulians busquen nous arguments enciclopèdics per construir de nou opinions sobre el que faci falta.

L’ésser humà viu confortablement en el conflicte constant. És la seva manera de fer: destruir per reconstruir i de tant en tant, recollir alguns dels brots verds que creixen entre la devastació, quedar-nos amb alguna bona lliçó del passat i conjurar-nos perquè no torni a passar allò que un dia ens va trasbalsar i que segur algun il·luminat ja ens va advertir molt abans. Obsessionats per canviar de tema i deixar de parlar de la maldat del minúscul virus, ara és el malvat Putin qui ens inquieta, fins i tot descaradament, amb una amenaça nuclear.

Tot i que d’això estic segur que també n’estàvem advertits. Aquesta lamentable guerra a l’Europa del segle XXI està resultat poc sofisticada i ens recorda massa a altres guerres del segle passat. I res de bo en sortirà, com tothom ja sap sobradament, perquè la història de la guerra és tan vella com la mateixa humanitat, que tot i que assegura formalment aprendre dels errors, els continua repetint inexorablement.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.