L’actor d’Agost al Teatre Nacional i de La Riera a TV3, creu que ser autèntic vol dir seguir i desenvolupar la vocació íntima amb la qual cadascú ha nascut.
Parlar del valor de la autenticitat amb un actor té la seva gràcia. Perquè, és clar, precisament l’actor es dedica a no ser autèntic, a representar personatges que poden o no coincidir amb la seva personalitat. Fan, d’alguna manera, i d’aquí segurament l’interès que generen entre els que no en som, allò que tots voldríem fer a vegades: disfressar-nos, perquè o no som qui voldríem ser o no ens atrevim a ser qui som. Albert Triola (Mataró, 1973) ho confirma: “Amb el joc de l’actor, això hi és molt. És una mentida, el que estàs fent, és una ficció, però en canvi busques l’autenticitat en el personatge. Un actor que no és sincer amb el que està fent, és impossible que te’l puguis creure i per tant que funcioni el joc entre l’actor i l’espectador”.
Actor de teatre i televisió, Albert Triola té ja, malgrat la seva joventut, una llarga carrera sobre l’escenari i en els platós televisius. En aquests moments, segurament, està en el punt de màxima popularitat, pel seu paper de jove de l’Oklahoma profunda a l’obra Agost, que s’ha reposat després d’una primera temporada amb gran èxit, al Teatre Nacional, i el paper de mossèn Bernat –de tall conservador– que interpreta a la telesèrie La Riera, cada tarda a TV3.
Cara amable, somriure delicat i veu agradable. Com a persona, se’l veu realment autèntic, en el sentit de què ha seguit allò que el cor li demanava. Primer, és clar, hauríem de decidir què és l’autenticitat. És un sinònim de ser coherent? És fer el que volem fer, allò en què ens sentim més útils, més hàbils? Per a l’Albert Triola es tracta de respondre a una vocació íntima: “El teatre per a mi ha estat una autèntica vocació. Era una vocació, una cosa que tenia a dintre i la necessitava fer. I el cert és que m’ha donat molt de sentit. M’he sentit molt afortunat de tenir una vocació i poder-la dur a terme, no tothom té aquest avantatge”.
Concloem i tornem al concepte de l’autenticitat, vist primer des del camp artístic: “En el teatre, és una cosa tan intangible, que és molt difícil decidir si allò és autèntic o no. Suposo que la qüestió és posar-hi el cor, posar-hi força i passió. Ara, és clar, no cada dia es pot ser autèntic, tampoc”. I a nivell personal, per a Albert Triola, l’autenticitat seria “donar vida a allò que et mou interiorment. Seria sinònim de risc, d’atreviment, de deixar-se anar, de despullar-se, de treure’s màscares i prejudicis i intentar-ho. Això per a mi és important. No tant aconseguir-ho sinó intentar-ho, almenys”.
