Alan Garber sap bé que la vida és, en bona part, una prova de resistència. El president de la Universitat de Harvard ha fet sis vegades la Marató de Boston, una de les quals, recuperant-se d’una lesió i entrenant durant mesos en una piscina mentre escoltava l’audiollibre de “Guerra i pau”.
Segurament, aquesta capacitat de resistir li serà molt útil en la batalla en què, sense voler, s’ha vist immers amb el govern dels Estats Units.
I és que, en la croada de l’administració Trump contra les polítiques de diversitat i inclusió i tot allò susceptible de ser considerat “woke”, les universitats són un caramel massa temptador com per no enfrontar-s’hi.
Garber va arribar a la presidència de Harvard per accident, després de més d’una dècada com a rector. Les protestes propalestines del curs passat van acabar amb la dimissió de l’anterior presidenta. Garber, un home, blanc i jueu de 70 anys, semblava tot el contrari a Claudine Gay, una dona afroamericana acusada d’antisemitisme. Potser per això, en la cerimònia de graduació de l’estiu passat, es va endur una bona xiulada.
Però Garber ha sabut resistir. Com si estigués en plena marató i sabés que la batalla serà llarga, aquest doctor en Economia per Harvard i en Medicina per Stanford s’ha mantingut ferm davant dels atacs i els intents de pressió.
Quan la Casa Blanca va demanar canvis en el funcionament i les assignatures de la universitat amb més premis Nobel del món, va respondre que el govern no pot decidir què s’ensenya, a qui es contracta ni què s’investiga en una universitat privada. Amb el risc de perdre 9.000 milions de dòlars de diner públic.
Ara, la Casa Blanca ha prohibit a Harvard matricular estudiants estrangers, una de les principals fonts de finançament de les universitats d’elit. És l’últim atac de l’administració Trump a la universitat més antiga dels Estats Units, després d’haver-li congelat més de 2.000 milions de dòlars.
En l’acte de graduació de finals de maig, va donar la benvinguda als estudiants del carrer de sota, de punta a punta del país i d’arreu del món. I, per si no havia quedat clar, ho va repetir: “d’arreu del món, tal com ha de ser”, enmig de l’ovació del públic.
En un curs, Garber ha transformat els xiulets en aplaudiments.
Alan Garber, resistir a totes les pressions
