Això (encara) no toca

A vegades deixem algunes decisions per a en Santi i la Laia del futur. Dissabte 7 d’octubre. Estem fent un pícnic a la platja: macarrons per a quinze i brownie amb nous per postres. Volíem fer volar estels, però el canvi climàtic ens ha posat en safata un dia més aviat dissenyat per banyar-nos. Hem desplegat el campament i ara parem taula –en realitat és un pareo enorme–. El fill d’en Santi i la Laia farà quatre anys a finals de desembre, així que prendre decisions està a l’ordre de cada dia de la setmana i, m’atreviria a dir, de cada hora del dia. No vull dir que jo no n’hagi de prendre, però potser les seves són més determinants, perquè n’acostuma a dependre una tercera personeta que encara no pot decidir algunes coses per si mateixa. Sovint són decisions imminents, que prenen per coneixement de causa o fins i tot per intuïció. Barret amb estampat de gambes perquè no li agafi una insolació; tens pipi, Pol?; samarreta de recanvi perquè no passi fred; ell també menjarà macarrons; una bossa plena de contes i jocs; amb un trosset petit de brownie ja farà. Però també hi ha decisions que no podran executar fins al cap d’un temps. Decisions a llarg termini que no cal prendre ara mateix, però a les quals ja donen voltes. Classes de saxo o de guitarra; a quina edat tindrà mòbil; quan podrà anar sol de casa a l’escola… Decisions de més o menys transcendència que hauran d’assumir en Santi i la Laia del futur. D’entrada, perquè tindran més informació que els del present. A més, algunes dependran de decisions prèvies i, per tant, com deia aquell president: això (encara) no toca. Sobretot perquè algunes d’aquestes sentències poden fins i tot canviar el guió de la vida d’en Pol; però també el de les seves.

“Prenem decisions constantment, sovint a correcuita perquè anem escanyats de temps. Ens precipitem sense necessitat, només per inèrcia”

A la Laura del present li ha semblat bona idea passar la responsabilitat al seu jo de l’estiu que ve o del 2030. Prenem decisions constantment, sovint a correcuita perquè anem escanyats de temps. Ens precipitem sense necessitat, només per inèrcia. Ni tan sols tenim –o no sabem trobar– el moment per valorar si és una decisió que ens pertoca a nosaltres i si cal prendre-la en aquell precís instant. És possible que no tinguem prou detalls sobre la qüestió o que no puguem valorar encara totes les alternatives ni tampoc l’impacte que pot arribar a tenir a la nostra vida. Potser no tenim prou informació per fer una llista de pros i contres amb cara i ulls. I, per rematar-ho, potser la pressió —interna i externa— no ens permet decidir serenament. 

Així que he decidit aplicar la fórmula d’en Santi i la Laia i deixar algunes decisions per a la Laura del futur. I no us negaré que em sento una mica alliberada. Però també agraïda. Agraïda a la Laura del passat, per la confiança que va dipositar en la del present perquè prengui algunes decisions que fa setmanes, mesos o anys no hauria sabut prendre tan bé o amb tanta claredat. Agraïda també a la Laura del present, per decidir ser honesta i no sentir-se culpable per ajornar algunes decisions. I agraïda a la Laura del futur, que segur que tindrà les eines i l’experiència per decidir el que cregui més convenient, per alliberar-me del pes que en alguns moments m’ennuvola en excés i em pot arribar a paralitzar.

Fins fa poc pensava que això era evadir responsabilitats; una excusa per ajornar decisions que no em venia de gust prendre. Ara penso que, en certa manera, m’ajuda a estar en pau amb mi mateixa. Que m’encamina a perdonar la Laura del passat per haver pres decisions que en un moment determinat li van semblar adequades, que han tingut un impacte poc desitjat en el present i que m’han obligat a prendre’n de noves per revertir-ne els efectes. Entendre i abraçar aquella Laura que ho va fer el millor que va poder perquè no sabia que no estava obligada a decidir en aquell moment.