Dura lex sed lex. La llei és dura, però és la llei. Aquesta és una de les màximes més difícils d’aplicar —per la barreja de subtilesa i fortalesa que exigeix— de totes les que hem heretat de la història normativa de l’ésser humà. Conté en si mateixa una afirmació i un dubte, expressats mitjançant l’adversatiu sed. La idea fonamental és la que fa possible totes les normes, és a dir, una noció metanormativa: la norma preliminar de totes les normes és que cal complir les normes. Però també conté un adjectiu, dura, que introdueix una valoració, per tant, la possibilitat que la norma no sigui inapel·lable, sinó un objecte obert a una dimensió dialògica.
Atès que la justícia no és un concepte diví sinó una realitat humana, ens veiem sempre enfrontats a la seva fal·libilitat i a la doble imposició que sigui obeïda, però que pugui ser discutida. En això consisteix tècnicament la possibilitat d’apel·lació. Però a més d’aquesta dimensió interna al mateix dret, l’objectiu d’un règim penal és servir la justícia i, atès que la justícia és un valor fonamental en una societat democràtica, aquesta ha de tenir en compte la possibilitat de la discrepància.
La desobediència civil és un autèntic laberint teòric, impossible d’abordar en un article curt, però si parlem de desobediència civil, cal subratllar, abans que el primer terme, el segon, el tret de civilitat. De la mateixa manera que demanem a la norma legal que dialogui, també hem de demanar això mateix a la legítima protesta que intenta assenyalar, civilment, davant els seus conciutadans i davant la llei, un desacord fonamental. Perquè sigui una acció significativa, una protesta democràtica ha de contenir el propòsit de dialogar amb un sistema normatiu —i no simplement de destruir-lo. Així, la millor modalitat de conduir la reacció penal davant d’una protesta és l’escolta, per una banda, i la voluntat de comunicar d’una manera intel·ligible, de l’altra.
El que van llançar no va ser pintura sinó aigua amb remolatxa, expressament dissenyada per
evitar aquest mal.
En aquests dies, dos anys després que el 6 d’abril de 2022 un grup de científics i activistes protestés davant l’edifici del Congrés dels Diputats asseient-se als esglaons i llançant aigua amb remolatxa, es jutgen aquests fets i hi ha la possibilitat que alguns d’aquests protestants puguin ingressar a la presó. Els fets són els ja comentats, però la descripció penal marcarà una diferència fonamental en les vides d’aquestes persones. No és propòsit d’aquest article fer un exercici més de desprestigi de l’activitat judicial, que tant d’èxit té tristament avui dia, però sí d’expressar que pel fet de ser fets, aquests suporten diferents possibilitats de descripció, i que cadascuna comporta conseqüències ben diferents sobre unes vides. La intenció d’aquest article és l’apreciació i l’opinió lliure, política, d’una ciutadana respecte d’aquestes descripcions del que ha passat i no la pretensió de substituir un raonament legal. Però m’agradaria cridar l’atenció sobre la circumstància que el que van llançar no va ser pintura, que hauria denotat una voluntat de fer malbé un patrimoni històric, sinó aigua amb remolatxa, expressament dissenyada per evitar aquest mal. Si una acció, que vol cridar l’atenció dels seus conciutadans sobre un problema que ens afecta a tots, està dissenyada —molt a propòsit— per evitar un dany, al meu entendre és mereixedora d’una actitud d’escolta i diàleg i pagament d’uns desperfectes, més que no pas d’un ingrés a la presó. La llei és la llei, en efecte, però esperem que en aquest cas més que simplement dura, sigui, com convé sempre amb la llei, proporcional.
