Adriana Ciocoletto: “Les ciutats haurien de tenir les cures al centre”

Aquesta doctora en arquitectura i integrant del Col·lectiu Punt 6 treballa per a la millora de l’espai urbà des d’una perspectiva feminista.

Vostè forma part del Col·lectiu Punt 6, entitat amb seu a Barcelona. Què caracteritza aquest grup?

El Col·lectiu Punt 6 és un grup de dones sociòlogues, urbanistes i arquitectes que ens preguntem què necessiten les ciutats, els pobles i els territoris perquè s’ajustin a la vida quotidiana de la gent. I, des de la perspectiva feminista, tenim una mirada crítica a les ciutats on vivim.

La urbanització és avui un fenomen mundial. Quin és el problema més comú de les ciutats actuals?

El problema més comú de totes les ciutats és no tenir en compte les cures ni les diferents percepcions que tenim les persones de les ciutats i dels barris. Des de la perspectiva feminista de la ciutat mirem com els espais donen resposta a la vida quotidiana i això es fa quan es posen les cures i les persones al centre.

Avui en dia, i tenint en compte l’auge del moviment feminista, encara no es té en compte aquesta mirada en clau de dona?

Per norma general, no. Encara que des dels anys setanta les urbanistes feministes d’arreu del món han fet moltes aportacions teòriques –aquí a Catalunya, també–, a la pràctica l’aplicació és molt més lenta. Generalment s’han prioritzat altres usos de la ciutat: el cotxe, la producció…

Què prioritza l’urbanisme feminista?

La vida quotidiana vista des del feminisme prioritza altres coses, per exemple: com acompanyem els infants a l’escola, com podem anar a un centre de salut amb una persona que té dificultats per desplaçar-se, com combinar les diferents tasques quotidianes amb el temps de la ciutat… Des de fa uns quants anys, a partir de l’augment de la incidència dels grups feministes a les polítiques públiques i municipals i el canvi de tendència ideològica en algunes ciutats, alguns aspectes de la mirada feminista ja s’estan tenint en compte. Per exemple fer recorreguts més amables, carrers prioritaris per als vianants, espais públics de trobada de socialització que potenciïn l’ajuda mútua i poder compartir les tasques de cura de l’espai públic, etc.

Vosaltres feu servir el concepte “xarxa quotidiana”. A què fa referència i quina implicació té en la conceptualització de les ciutats?

Aquest concepte ens agrada molt perquè pensem que explica molt bé la idea que volem transmetre. Quan una persona es lleva i surt al carrer, què fa? Si féssim un llistat de totes les seves activitats diàries podríem fer un mapa i una xarxa de la seva vida quotidiana: per quins carrers passa, quins espais públics usa, a quins mitjans de transport puja… I, aquestes xarxes quotidianes, relacionades amb les cures i generalment vinculades a les dones, són les que no es tenen en compte quan dissenyem una ciutat.

Tenim plans econòmics, de mobilitat, comercials… Ens manca una visió més tranversal i integral de les ciutats?

Totalment. El feminisme proposa transversalitat a tot arreu i l’urbanisme no és una excepció. L’urbanisme decideix l’espai de vida i per això té una importància tan rellevant. L’urbanisme habitualment ha estat jerarquitzat per disciplines com l’arquitectura o l’enginyeria, però també cal tenir en compte la sociologia, l’antropologia, l’ecologia, l’economia, etc. Hem de mirar les ciutats des de les persones.

Si parlem d’urbanisme feminista, això vol dir que un home i una dona viuen i veuen l’espai comú o públic d’una forma diferent?

La percepció de l’espai públic és un món de molts colors. Per l’experiència i per la societat en què vivim, un món patriarcal, les dones vivim l’espai públic d’una manera diferent que els homes. Per exemple, quan fem tallers en grups és molt evident la diferent percepció de seguretat que existeix entre els homes i les dones. Les dones tenim por a patir una agressió sexual al carrer, en canvi, els homes no pateixen tan pel seu cos a l’espai públic. Des de l’urbanisme feminista també volem que els espais públics ens ajudin a sentir-nos més segures. Per exemple, que la dona no hagi de patir si torna tard a casa o que no hagi de canviar la seva dinàmica de vida per manca d’un transport urbà segur. I això passa molt!

La ciutat condiciona la nostra forma de vida, però també la nostra forma de ser. Seguint l’exemple que ara posava, ens pot fer més o menys valentes, no?

Totalment. Nosaltres partim de la idea que l’espai condiciona la nostra vida quotidiana. Per exemple, no és igual viure en un barri on tot està a prop que en un barri on tot està lluny i necessites cotxe per arribar-hi. Un altre exemple: no és el mateix viure en un barri envoltat de vida i segur o viure en un barri degradat i on a partir de certa hora del vespre totes les botigues tanquen per por.

Sovint s’havia dit que la planificació urbana havia de ser neutral. Això és possible?

És evident que l’urbanisme no és neutre, de fet, nosaltres tampoc som neutres perquè volem un urbanisme que tingui en compte tot això que acabem d’explicar. La suposada neutralitat ha generalitat grans desigualtats a les ciutats.

Avui en dia manca participació dels ciutadans en la planificació de les ciutats o la planificació d’una ciutat s’ha de deixar en mans dels experts?

Per nosaltres aquest tema també és clau. L’urbanisme ha de ser feminista, però també comunitari. Per molt experta que siguis, com pots saber què necessita un barri si tu no vius en aquell espai? En aquest sentit l’urbanisme feminista també planteja una metodologia de treball diferent. Defensem un urbanisme molt comunitari, de participació i de transformació. Un urbanisme molt viu, perquè una persona que ve de fora no pot tenir aquesta mirada quotidiana, del dia a dia, de l’espai. A cada espai cal escoltar les necessitats de tothom, no solament homes i dones, sinó també de totes les diversitats que ens travessen: edat, origen, diversitat funcional, identitat, moment vital, nucli de convivència, nivell econòmic… Perquè tot això condiciona l’experiència d’una persona i les seves possibilitats.

Aquest model d’urbanisme feminista i participatiu es pot aplicar a qualsevol tipus de ciutat del món? També a les megaciutats?

Nosaltres creiem que sí. De fet, la necessitat de les cures és una activitat humana transversal. La diferència és la forma com cada context s’adapta o dona resposta a aquesta necessitat. És a dir, la necessitat és la mateixa –la sostenibilitat de la vida en els espais– però les respostes s’han d’adaptar, perquè no és el mateix viure en un poble de dos-cents habitants, en una ciutat de dos-cents mil habitants o en una megaciutat de vint milions. De fet, nosaltres

treballem molt a escala de barri, perquè les persones tendim a resoldre els problemes en un espai d’un quilòmetre a la rodona, i en aquesta escala hi ha denominadors comuns.

Les ciutats sovint es presenten com espais de problemes i degradació. Quins valors positius creu vostè que simbolitzen les ciutats?

Nosaltres entenem les ciutats com hàbitats que ens faciliten l’accés als recursos. Creiem que la ciutat ens dona proximitat als serveis, ens dona diversitat… però també pensem que els espais que es dissenyen a la ciutat haurien de tenir en compte l’habitabilitat. I, les ciutats, perquè siguin ‘cuidadores’, també han de considerar la dimensió ecològica i la sostenibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *