Són moltes les persones que, quan disposen de temps lliure, decideixen encendre la televisió o navegar per Internet. En alguns casos és per un objectiu didàctic, però en la immensa majoria de casos es tracta de trobar algun contingut que els entretingui. Aquest, sol prendre forma de pel·lícula, sèrie, competició esportiva o vídeos curts de xarxes socials. Si ens fixem en el nostre entorn, podem veure que aquest comportament és majoritari i que destinem moltes hores a viure les vides d’altres persones, sobre les quals no hi tenim cap mena de control ni influència. I per més inri, ens emocionem amb elles i rarament aprenem res de nou que puguem aplicar a la nostra vida. Pugem a muntanyes russes d’emocions que després ens retornen a la mateixa casella de sortida. I és que un cop apaguem la pantalla, la nostra realitat continua sent pràcticament la mateixa.
A més, aquestes vides estan protagonitzades per persones que mai coneixerem o amb qui mai podrem tenir-hi una relació directa o propera. Veiem actors intepretant personatges de sèries, de pel·lícules, esportistes d’elit i ens sentim a prop seu, quan a la pràctica ells viuen dins de la seva bombolla.
I què és allò que ens manté enganxats a aquestes escenificacions? Probablement que tots aquests productes contenen una història que ens emociona. A banda de l’efecte propi de la dopamina pel simple fet d’estar davant d’una pantalla en la qual hi ha moviment, so i colors, allò que ens enganxa de les sèries, pel·lícules i competicions esportives és que tots aquests productes ens mostren relats que giren al voltant d’un conflicte. I és que els conflictes són l’element central de l’estructura del relat, que es compon de l’ inici, aparició del conflicte i resolució del conflicte.
Si aquest relat ens emociona de manera intensa és perquè sol tenir com a argument principal un triangle amorós, el consum excessiu de drogues, sexe desenfrenat, infidelitats, traïcions, assassinats, violència, misteri, el fracàs o la victòria d’un sobre l’altre. Actualment és ben complicat que una història ens enganxi sense que contingui, com a mínim, un d’aquests elements. En el cas dels esports, el simple fet que es tracti d’una competició entre els meus i els altres, ja conté l’element bèl·lic de derrotar un enemic i que un dels dos surti victoriós del conflicte, que és el partit. Si el conflicte és trepidant, com passa en els esports, també segreguem adrenalina, que encara ens excita més que la dopamina.
Tot això ens atreu perquè ens mostra amb plena nuesa els impulsos més primaris que duem dins nostre, com ho són el sexe i la violència, però també les voluntats més maquiavèl·liques com ho són la traïció, l’engany i la humiliació.
Però quan tanquem la pantalla i tornem a convertir-nos en els actors principals de la nostra vida quotidiana, el que solem buscar és la tranquil·litat, l’absència de patiment i enfrontar-nos a reptes fàcilment assequibles. I és aleshores quan podem parlar d’un desajust entre allò que volem com a protagonistes de la nostra vida i el que volem com a espectadors de les dels altres. Aquesta dualitat molts cops ens duu a acabar dissenyant una vida monòtona i avorrida que intentem compensar amb grans històries, esdeveniments esportius, conflictes i competicions, però sempre viscuts com a espectadors.
I aquesta necessitat d’evasió és causada, sobretot, per l’agressivitat, la frustració, la falta de motivació i l’estrès amb els quals molts de nosaltres vivim el nostre dia a dia. És per això que, com que molts detesten la seva vida de dilluns a divendres, esperen amb delit l’arribada del cap de setmana per compensar totes les emocions negatives i la falta de sentit de la seva quotidianitat. El no saber què estem fent amb la nostra existència, o no sentir-nos-en satisfets, ens duu a buscar solucions ràpides que ens permetin no pensar-hi i alhora sentir-nos bé fàcilment, com ho fa l’entreteniment a través de pantalles. Que, per cert, també fa decaure la nostra capacitat de raonament i el pensament crític. Per tant, que ens il·lusioni molt més la nit de Champions o el nou capítol d’una sèrie que no pas un dilluns al matí serien símptomes clars d’aquesta situació.
Es pot afirmar, doncs, que aquelles emocions intenses que ens podríem proporcionar nosaltres mateixos com a protagonistes, a partir de les nostres accions en el dia a dia, preferim delegar-les a altres actors perquè creiem que som incapaços de construir una vida pròpia que ens estimuli. I que per tant, és més fàcil convertir-se en espectador.
I compte de confondre vida estimulant amb adrenalina, velocitat, comoditat i plaer. Una vida que ens faci vibrar no cal que sigui una vida basada en l’hedonisme, el materialisme, esports de risc ni viatges exòtics, que a curt termini ens aporten emocions intenses i adrenalina, sinó que n’hi ha prou que es tracti d’una vida a la qual puguem donar sentit i congruència. I sobretot, que cada dia ens despertem motivats perquè tenim un objectiu, un propòsit o una afició que ens fan viure en el present.
La nostra vida també la vivim com un relat i depèn en gran part de nosaltres que ens faci vibrar tant viure-la com recordar-la, tant pels projectes que iniciem com pels problemes que ens toqui afrontar, que molts cops no són tan llunyans als dels arguments de pel·lícules i sèries. L’evasió, per contra, o és puntual i ben triada, o pot ser la bena als ulls que ens impedeixi veure, amb el pas dels anys,que potser hem passat més hores entretenint-nos que capitanejant el nostre rumb.
