L’auge dels anomenats influencers ha transformat la comunicació contemporània. Més enllà de l’entreteniment, el seu paper planteja un dilema ètic sobre la influència, la manipulació i el sentit de l’autenticitat en l’esfera pública.
Si recordem el Mite de la Caverna de Plató, avui també mirem ombres projectades sobre les parets d’una nova caverna, les pantalles. Allà, els influencers o els “sofistes digitals” del nostre temps, ens parlen amb la retòrica de la immediatesa, perseguint imatges i distracció constant; així com visibilitat, al preu que sigui. De manera que el que abans era íntim ara és públic; l’ètica recau en l’algoritme i el fet de captar l’atenció uns segons més. Per altra banda, hi ha els qui intenten fer un ús interessant i no interessat, quan el que es mostra genera diàleg o reflexió; un ús ètic i necessari, quan es tracta d’activistes digitals per exemple, sobre temes relacionats amb els drets humans i la lluita social, entre altres.
Frans Masereel, a principis del segle XX, va retratar el buit existencial amb les seves novel·les visuals on, sense fer ús de la paraula, denunciava una societat fascinada per la velocitat i la imatge, però empobrida en esperit. Els seus personatges es mouen entre les masses, màquines i aparadors, buscant un lloc on hi hagi sentit i sensibilitat. Masereel, amb el seu gravat silenciós, intentava rescatar la humanitat de la desconnexió, fet que des d’aleshores ha estat present en el Sistema. Les seves imatges convidaven a veure, no només a mirar, aspecte distintiu que sembla haver-se oblidat en la societat d’avui on la imatge és sovint el vehicle del buit mateix. En lloc de mirar per comprendre, mirem per existir i, en aquest sentit, el concepte de “mattering” també ens recorda que la necessitat d’importar, de ser reconegut, és essencialment humana. Tanmateix, el drama contemporani tal vegada sigui que per importar busquem ser vistos al preu que sigui; ajudant a alimentar així un cicle històric de buidor conceptual i superficialitat emocional que irremeiablement condueix a la solitud. Un temps on les aparences substitueixen la reflexió i la connexió profunda es dissol en interaccions efímeres. Com si parlar hagués esdevingut únicament una forma d’auto-regular-nos i per tant des d’un punt autoreferencial, féssim ús d’aquest altre com un recipient on ens buidem. En aquest sentit potser el que ens manca és retrobar-nos des de l’autenticitat i la mirada compassiva amb nosaltres, per poder oferir quelcom més genuí, sincer i afegiria, conscient.
D’altra banda, en la comunicació mediàtica i digital, el problema sorgeix quan l’acte passa a ser manipulat i es genera engany, fins i tot, abús de poder en ser un acte autoritari. Es produeix un dilema ètic i un atac directe a la dignitat i drets de l’altre; fet que, per altra banda, tot i sovint ser-ne conscients hi acabem sucumbint. Estem parlant sobre el fenomen coercitiu versus la persuasió amb finalitats honestes, la qual pot considerar-se ètica si és raonada i transparent, quan no cau en enganys i dóna opcions, contemplant el diàleg com una estratègia. En canvi, la manipulació i la coerció impliquen pressió, així com ocultar certa informació i no donar alternatives.
En aquest sentit la reflexió recau en el fet de preguntar-nos com tractem i com se’ns tracta, tant de forma directa com subtil i a través dels mitjans de comunicació; i com estem orientant el discurs social. Podríem fer com quan un és petit i es tapa els ulls pensant que no el veuen pel fet que ell no hi veu, i en certa manera potser ja ho estem fent, però l’autoengany ja sabem on ens porta, novament a la casella d’inici, a la caverna.
