De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Alegria i amor
data: 15 de març de 2013
Bona tarda Cinto,
Gràcies per la teva darrera carta, he sentit que em ressonava bé, em feia pensar i alhora ampliava coneixements. No sé perquè la gent no aprofita més aquests intercanvis com a via d’aprenentatge. Els meus mestres em repetien sovint: “viure obert a les idees aprenent dels altres, és ser universitari”. Sempre he vist que les coses importants, s’aprenen des del diàleg, essent al costat de les persones, que des de la seva reflexió i experiència tenen coses per dir i que les volen compartir. Conversar entre altres coses també significa convertir-se. Alguns autors, com el xilè Humberto Maturana diuen que és en les converses on realment passen coses, on es produeixen les transformacions personals i socials. Però, conversem? Escoltem? O com dèiem en altres cartes, ens aturem davant de l’altre per demostrar la nostra raó i el nostre domini?
I entre les coses importants que he après a la vida, és que si volem canviar quelcom, necessitem la capacitat d’adonar-nos de les coses que fem. Segur que tots som molt sensibles per veure les coses que ens fan els altres però com dèiem a la darrera carta, ens falla aquesta sensibilitat a l’hora de veure el que nosaltres som capaços de fer. Quant treballem aquesta capacitat de veure’ns, els altres ho agraeixen i contribuïm a un major benestar general. Quan aquest treball és de grup i el saben fer les associacions, les institucions o els grups socials, segur que la democràcia també en surt beneficiada.
En aquest “viatge” que fem cap a “Emmaús”, descobrim que quan acollim, escoltem i deixem que les coses ressonin, és quan comencem a notar que el cor es va abrusant, és a dir, que va redescobrint les ganes de viure, de sortir d’un mateix, de fer coses pels altres. Tots sabem prou bé que la vida és complicada, que és una lluita per arribar a ser el que som i que moltes vegades la impossibilitat de fer realitat el projecte que som, ens priva de viure el present amb alegria. Si a més s’hi barreja una experiència del dolor molt forta, hom es queda sense paraules, tasta una sequera al cor i queda buit d’entusiasme. Cinto, conec tants homes i dones atrofiats perquè ningú va confiar en ells, perquè no se’ls ha estimat! El desamor atròfia el jo, ens vela l’ésser, ens ofusca el cor i ens porta a no voler viure, a crear desànim i enuig en els que ens envolten.
Per caminar ens van donar dues cames, per abraçar dos braços i per agafar dues mans. És cert que puc caminar a peu coix o agafar les coses amb una sola mà, però comporta una major dificultat i més grau d’esgotament. Estic convençut Cinto, que el sentiment de l’alegria està lligat a l’experiència de l’amor ple, de la fidelitat creadora, de la disponibilitat. L’alegria i l’amor són pels éssers humans dos pilars bàsics per emprendre qualsevol aventura o viatge. L’alegria brolla de la donació i del lliurament desinteressat; es desplega, és a dir, es revela, en la solidaritat, en l’amor benvolent, desinteressat, gratuït. Com tot a la vida, l’alegria se’ns ha de revelar, necessitem treure el vel de tot allò que ens impedeix veure i viure la realitat del que som i del que se’ns ha donat. Hi ha tantes coses secundàries, poc importants que les hem elevat a la categoria de bàsiques i que ens impedeixen descobrir el veritable tresor de viure. Ens porten d’un costat a un altre, ens obliguen a anar per la vida buscant el que ja d’entrada se’ns va regalar, la joia de ser i gaudir d’aquest món. I és l’amor qui ens revela els motius per estar contents, per viure la vida amb tot el seu dramatisme, des d’ aquest sentiment que ens mou a fer i a transformar la realitat.
No hi ha dubte, Cinto, que si alguna cosa han de ser les trobades del camí, són moments d’ànim, de possibilitar que la gent trobi motius per seguir caminant amb ànim i esperança. Són moments com diu el nou Papa, per experimentar el cuidar i la tendresa, que ens desvetllaran l’alegria de ser pels altres. Hi ha tant a construir que no podem restar aturats al marge del camí. Entre tots hem de fer el possible perquè aquesta vida ens motivi a viure la joia sense defallir.
Una bona Pasqua,
Jordi
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Alegria i amor
data: 24 de març de 2013
Benvolgut Jordi,
La veritat és que em dius moltes coses, a la teva última carta. Em quedo amb la reflexió que fas sobre la nostra capacitat per adonar-nos de les que coses que fem, sobre l’acollida de l’altre com a lloc privilegiat per redescobrir les ganes de viure i sobre el desvetllament de l’alegria que es revela en la solidaritat i l’entrega desinteressada i gratuïta.
Vivim de forma tan apressada que no disposem de temps per recapitular sobre el que fem, i encara menys per treure conclusions crítiques del que hem viscut, de com hem viscut i de com volem continuar. Estem tan ocupats que tampoc ens mostrem disposats a escoltar de manera profitosa i a gaudir en profunditat del goig i de l’alegria de viure que se’ns revela en les petites coses de cada dia. Disponibilitat és el que ens falta, per entendre’ns a nosaltres mateixos dins el corrent de l’univers de la vida de les persones i de la naturalesa.
Justament el que van sentir els atribolats deixebles d’Emmaús, després d’experimentar la disponibilitat del mestre en el gest de posar-se a taula, prendre el pa i repartir-lo, va ser com el cor se’ls abrusava : “No estava el nostre cor que cremava dintre nostre quan ell parlava pel camí, llavors que ens explicava les Escriptures?”.
En aquest encontre d’Emmaús, rere la senzillesa del relat de Lluc, hi veig dibuixada en profunditat l’estructura de la relació interpersonal, de la descoberta i l’acolllida de l’altre com a persona. Comença amb una interpel·lació amb ganes d’obtenir una resposta, per entrar en sintonia amb el que de veritat importa: “Ets tu l’únic foraster a Jerusalem que no sap el que hi ha passat aquests dies?”. Continua amb la interpretació del fets que en fa el mestre i acaba amb el reconeixement de l’altre que es fa visible a partir de la seva disponibilitat per compartir i repartir: ”Llavors se’ls obriren els ulls i el reconegueren”.
La relació interpersonal consisteix efectivament en una interrogació per conèixer la història de l’altre i, una vegada coneguda aquesta, compartir-la en la seva intencionalitat. En tota relació interpersonal que no sigui només funcional hi ha una evocació de la història de l’altre i un compromís per compartir-la. Hem de ser capaços, com deia Ortega i Gasset, de ser “novel·listes de l’altre”, per entendre’ls, de ficar-nos en les circumstàncies concretes de la seva història per comprendre la seva complexitat, les seves aspiracions i contradiccions i la seva riquesa. Sense aquesta disponibilitat bàsica per entendre l’altre no hi pot haver una relació interpersonal profitosa. Els deixebles d’Emmaús mostren aquesta disponibilitat bàsica quan demanen al mestre que es quedi amb ells per continuar escoltant-lo: “Resta amb nosaltres, que es fa fosc i el dia ja ha començat a declinar”. I és Jesús el qui de veritat els novel·la la seva història, el qui els descriu el significat de tot el que ha passat.
Però la relació interpersonal, com recorda sàviament Laín Entralgo, exigeix anar més enllà. A més de la capacitat per inventar-nos, per representar-nos la història de l’altre, la relació interpersonal ens demana ser creatius, identificar-nos i compartir intencionalment el nosaltres que es configura en aquesta relació feta de disponibilitat, interrogació i compromís. És llavors, diu Laín, quan superem la percepció que “l’altre és el món” i descobrim que “el meu món és l’altre”. I en aquest descobriment el món deixa de ser una realitat hostil per convertir-se en una realitat acollidora i amable.
En tot aquest procés, les paraules, el ressò de les paraules de què parlàvem en la carta anterior, són un recurs, però no l’instrument definitiu. Més que les paraules, amb les que sempre acabem equivocant-nos, importa el silenci. El silenci, no com a incapacitat per dir o ganes de callar, sinó com acolliment i gaudi de la companyia de l’altre. Diu J. Delesalle que l’amor i el silenci són superiors a la nostra condició, i que la dignitat i la justificació del llenguatge rau justament en fer-nos tendir cap a ells. Al final de la narració de Lluc també es fa el silenci: “Ell els desaparegué de la vista”. No em puc resistir a citar Heidegger quan de forma penetrant ens diu que tot col·loqui amistós no pot ser altra cosa que un intermedi verbal entre dos silencis.
Miro, doncs, de tornar al silenci.
Una abraçada,
Cinto
