És agost, un diumenge a la tarda. Molta gent passeja a l’entorn de l’església de Sant Nicolau, la Nicolaikirche del centre històric de Leipzig, per mi la ciutat més bonica d’Alemanya. En aquest punt, cada dilluns des de 1982 s’hi concentrava un bon nombre de persones; eren “les oracions dels dilluns”. Cada vegada més les concentracions es van anar convertint en una protesta contra l’Stasi, la policia política de la RDA. La trobada més gran va ser el 9 d’octubre del 1989, amb cinquanta mil persones. En aquesta plaça es pot dir que va començar la caiguda de la RDA, que va portar a la reunificació d’Alemanya. Davant de Sant Nicolau hi ha una columna que commemora aquella revolució pacífica.
A un centenar de metres hi ha l’església Luterana de Sant Tomàs on Johann Sebastià Bach està enterrat. Cada dia d’agost hi fan concerts. A la gespa de la plaça, molts joves de menys de vint anys estan estarrejats bevent cervesa, envoltats de papers i llaunes tirades a terra. Ara ja fan el mateix que feien i fan el joves de la RFA abans de la reunificació, cosa que no es pot dir de les persones grans, les quals conserven l’educació cívica rebuda a l’època comunista.
L’estació de trens de Leipzig és la més gran d’ Alemanya i el davant de la gran plaça hi ha les parades de les dotze línies de tramvies que van a tots els indrets de la ciutat. El que vaig descobrir aquesta tercera visita a la ciutat, van ser els canals d’aigua navegables que van a parar al Gran Canal: el Elsterbechen, on nombroses persones –a peu o en bicicleta– passegen.
A la plaça de Leipzig
