Vostè es declara molt optimista.
Sí, ho sóc fins a la inconsciència i la irresponsabilitat, perquè moltes vegades em llenço a les coses sense pensar en les consequüències que això tindrà per mi, de temps, o de desgast. La gent que té la fortuna -jo ho celebro per ells- que a la vida tots els ha anat bé, el seu entorn ha tingut molta sort, tenen una feina ben remunerada… si arriben als 35 i els tiren al carrer tenen un trauma molt pitjor que la gent que hem anat patint reblincades…
Això mateix ja és una forma de ser optimista…
Sí. D’altra banda, hi ha gent que diu que ser optimista és una manera de ser covard, perquè et fa tanta por pensar que et vagi malament que és una manera d’embolicar-te…
Bé, vostè és diputat al Parlament de Catalunya. Es pot ser optimista en la política, vista des de dins?
A veure, per començar si ets del PP a Catalunya has de ser molt optimista. Sinó ho tens molt malament. A més és molt fàcil ser-ne, perquè quan només et vota el 10% de la gent tens un marge de 90%, tens molt de camí per córrer. La política i l’optimisme han d’estar íntimament lligats. El que no ho entengui així és que no serveix per la política. La política consisteix en l’art de contribuir a millorar les condicions de vida de les persones. I és, per tant, una feina optimista. Si creus que les coses no poden millorar… perquè dedicar-te a la política? Només perquè et paguin un sou, per satisfer-te a tu mateix, per la teva vanitat…
També passa, a vegades…
Pot ser, però és bastant lamentable. Només si tens confiançaen el teu entorn de generar noves oportunitats i de que cada any vingui la primavera… té un cert sentit dedicar-se a la política… D’altra forma es converteix en una activitat mesquina.
Ha evolucionat, suposo, aquesta concepció de l’optimisme des que va ser escollit regidor a Mataró el 1991.
Sí, és clar, hi ha una evolució lògica. Quan un té vint i pocs anys com quan vaig entrar a l’Ajuntament un és un fonamentalista de les seves pròpies idees. Tot és com Operación Triunfo, tothom s’abraça o s’abaralla, tot és perfecte o horrorós, blanc o negre… hi ha molt poca amalgama de grisos. A la llarga les coses passen a tenir accents, contrastos… De mica en mica te n’adones de les coses que poden arribar a ser motors de la societat o de les idees que han fracassat. Per exemple, jo respecto molt la gent d’esquerres, però crec que és demostrable que el socialisme ha sigut un motor de misèria i de problemes a la història de la humanitat, encara que també és veritat que hi ha hagut gent d’esquerres ha fet un paper important pel desenvolupament de la societat en el camp social. Amb això vull dir que només qui és capaç d’evolucionar pot mantenir-se al dia i mantenir també una certa confiança, que també equival a optimisme, de que les coses seguiran millorant.
Llavors la qüestió és transformar aquest optimisme ingenu cap a una cosa profitosa, que permeti donar resultats…
Sí, tinc al cap l’exemple d’una persona que té una persona amb una malaltia seriosa i que té una capacitat de vitalitat absolutament envejable. Altres s’enfonsen… Cada cop hi ha més malalties psicosomàtiques i relacionades amb temes psicològics i això és perquè la societat té un to vital baix. La gent està decaiguda, té problemes, poc entusiasme… Si tinguéssim una mica més de convicció amb les nostres pròpies possibilitats no hi hauria tants problemes d’aquest tipus.
Els optimistes tenen altres qualitats, però.
Per anar a buscant sinònims optimisme crec que està vinculat a tenacitat. Només els optimistes són tenaços. Només si creus que a base d’intentar-ho te’n surts. Jo sóc dels que no crec amb l’atzar. La sort es pot buscar però gairebe res passa per casualitat. En general les persones que van fent acaben sent optimistes perquè te’n surts, ni que sigui en la meitat de les coses. Optimisme també pot estar relacionat amb ser valent, que quan estàs a l’oposició a vegades és necessari, per exemple per sumar-te a un projecte del govern.
Estar a l’oposició en demana molt, d’optimisme.
Si, una cosa és ser optimista i l’altra inconscient; que el PP a Mataró en tregui catorze per poder governar està dins d’allò que és difícil.
Quina és la seva estratègia per vèncer el pessimisme?
Cada dia té les seves coses i com va dir Franklin només la mort i els impostos són inexorables. La resta és discutible. Si al final del dia les coses no han anat bé… doncs el dia següent torna a sortir el sol i sant-tornem-hi.
