Què és per vostè ser optimisme? Si considera?
Creure que demà serà millor perquè t’ho has guanyat. Sempre he valorat la sort que he tingut. Tinc dues mans, bona salut, ganes de treballar i la possibilitat de fer-ho en allò que m’agrada. Tinc molta sort i això em fa ser optimista de cara al futur.
Què fa per transmetre optimisme a la gent que l’envolta?
Treballo molt, però no pels diners, sinó perquè m’agrada. També intento fer veure a la gent que no estem tan malament, que tot millorarà i que, de fet, tot millora.
Què li fa creure que hi ha esperança?
Creure en l’esperança és complicat. Mires qualsevol mitjà de comunicació i tens ganes de plorar. Però sempre hi ha petites coses per creure que el món pot ser millor. Sempre hi ha gent que lluita perquè les coses funcionin. Quan vas a altres països i veus que allà no tenen coses tan fonamentals per a nosaltres com l’aigua o l’electricitat, però són feliços, et preguntes per què nosaltres, que som privilegiats i ho tenim tot, ens queixem per coses més insignificants.Si l’optimisme és mirar endavant, l’esperança és mirar endarrere. Quan mires enrere i veus que abans estaves molt pitjor i que has millorat, veus que hi ha esperança.
Creus que la societat actual és prou optimista?
La societat no és optimista perquè l’enganyen. Els mitjans de comunicació creen una angoixa que no deixa ser optimista. Com que les bones notícies no venen, només expliquen males notícies.
Com educar per arribar a ser optimistes?
tothom no deixar-se intimidar pel què diran o pensaran. Si es vol xiular o cantar pel carrer es fa. Aquestes petites coses també reprimeixen l’optimisme.
L’any 1995, va unir-se a Pallassos Sense Fronteres i va viatjar a Bòsnia. Com va anar?
Va ser una experiència molt enriquidora. T’adones que tota realitat es pot trencar si no es cuida. Vaig estar a un poble molt semblant al nostre. La gent parlava dos o tres idiomes, la majoria de persones tenien carreres universitàries.. però de la nit al dia ho van perdre tot per culpa d’una guerra. Es van cremar cases i els veïns es van matar entre ells. Penses que qualsevol d’aquells ciutadans podries ser tu. Va ser molt dur. A més, esperava trobarme amb la Bòsnia que ensenyava la CNN, però ni tan sols eren imatges del mateix país. No hi havia ni periodistes, ni Cascos Blaus. Hi havia membres del Moviment per la Pau, el Desarmament i la Llibertat (MPDL) que transportaven i repartien menjar majoritàriament rebut des de Catalunya. Però ells no sortien per televisió. Abans de marxar fèiem bromes de si ens agafaria una ofensiva… fins que ens va passar! I vam haver de marxar abans de temps. Després d’aquella experiència tinc en compte el valor real de les coses. De Bòsnia vaig tornar més adult i conscient del que tenim aquí.
Creus que l’optimisme pot tenir cabuda en la guerra?
La guerra i l’optimisme són termes massa antagònics. L’únic optimisme que té la guerra és el dia que s’acaba. La gent pot tornar a construir el que s’ha tirat a terra i començar de nou.
Què el va dur a emprendre aquell viatge?
Un cúmul de circumstàncies. Sentia que havia de donar gràcies a la vida pel que tinc i vaig pensar que una manera de fer-ho era treballant per aquells que ho havien perdut tot. Eeren persones desvalgudes i desorientades, els sentia com germans. Marxar no va ser fàcil… aleshores tenia dos nens de sis i quatre anys. Els vaig deixar un bol ple de tants caramels com dies havia de passar a fora, i els vaig dir que cada dia en mengessin un, de tal manera que quan s’acabessin, jo ja hauria tornat.
Després de la teva experiència a Bòsnia t’afecten de la mateixa manera els conflictes bèl·lics?
No. He après a plorar. Ara veient aquestes coses ploro i no m’avargonyeix dir-ho. Des que vaig anar a Bòsnia, cada cop que per la televisió veig una criatura patint sé que molta gent que també ho veu només en serà conscient durant els quinze segons que dura aquella imatge. Però quan el nen desapareix de la pantalla, jo penso en ell, perquè sé que segueix allà, plorant i passant-ho malament. Tots hauríem de plorar una mica més per després ser més optimistes. Quan plores se’t netegen els ulls i l’esperit.
Enmig d’un conflicte armat, què queda quan s’acaba la funció i marxen els pallassos?
El record és una cosa que no et poden prendre mai. La majoria d’aquells nens bosnians no havien vist mai un pallasso. Les mares ploraven en veure riure els seus fills. Quan s’acabaven els espectacles els nens recullien fins el darrer paperet de confetti del terra i se’l guardaven com si fos un tresor. Per a ells era conservar l’esperit de la festa. Aquella alegria nigú els hi podrà pendrà i segur que no l’obliden. Aleshores van descobrir que existeix quelcom millor que els trets.
