L’escriptor mataroní Jordi Carrion creua el món a la recerca dels seus familiars emigrats al llibre Australia, un viaje. Una reflexió sobre el viatge i els processos migratoris.
Jordi Carrión és un viatger incansable. El desplaçament, ben llunyà i tan estès en el temps com sigui possible, més enllà de la clàssica experiència turística, és el seu aliment espiritual i, per tant, literari. L’escriptor mataroní trasllada al negre sobre blanc les seves grans experiències viatgeres, enveja d’aquells qui no s’han atrevit, o no han pogut, aventurar-se pels mons de Déu. A La Brújula mostrava el seu periple de dos anys per Amèrica i Àsia. Al seu darrer llibre, Australia, un viaje (Berenice), narra les seves vivències als Antípodes. El mataroní, però, no és un viatger ociós que deixa constància de les seves experiències en llibres amables i inofensius. Si creua el món per anar a Austràlia, no és fer surf a cavall de les ones de Bondi Beach, ni per retratar la postal de l’Òpera i el pont de la badia de Sidney o la muntanya de l’Uluru retallada en l’horitzó infinit. Carrión creua el món amb la mirada fixa en uns familiars que han esdevingut mites en el seu imaginari, els tiets que a principis dels anys seixanta van canviar d’hemisferi, allà on l’aigua gira en el sentit contrari de les agulles del rellotge, on les constel·lacions res tenen a veure amb el que es dibuixa al cel ibèric, per guanyarse la vida tallant canya de sucre. Un projecte en què col·lisionen l’experiència del viatger i la de l’immigrant, dues maneres molt distintes de viure en la pròpia pell un mateix fenomen: el desplaçament. “Més que confrontar o comparar les dues experiències, el què m’impulsa a fer Australia. Un viaje és intentar entendre una forma del desplaçament mitjançant la reflexió, la lectura, tot fent quilòmetres en paral·lel als quilòmetres que, en el passat, van fer unes altres persones”, constata l’escriptor. Intentar penetrar en les vivències passades dels seus familiars, més enllà de dibuixar una simple cronologia de les seves vides a l’illa austral, a l’antic presidi britànic, és una tasca àrdua. “El passat és un lloc que no existeix, però algunes empremtes en el paisatge hi permeten alguna forma d’accés. Jo perseguia aquest passat a la costa australiana”.
Un passat que, de fet, ell va viure com a present quan era petit, quan els seus pares rebien les cartes dels germans amb els relats de les seves experiències als antípodes. “L’arribada de les cartes era un moment màgic, impossible. De fet, ningú de la meva família es va plantejar mai anar a visitar la família australiana. Era considerat quelcom estrany, estrambòtic”. Trencar aquest apriorisme l’empeny també a realitzar el seu darrer llibre. “La meva escriptura, la decisió conscient de ser escriptor, d’alguna manera fan que m’enfronti a aquesta negació. Deu anys abans de pujar a l’avió, vaig dir-me que jo sí podia anar-hi. La literatura també és una qüestió de voluntat”.
Australia, un viaje, comença a la costa est australiana, amb la visita de l’escriptor a la família emigrada, però poc a poc s’embranca en noves històries, principalment la d’un missioner mataroní que funda al segle XIX un monestir prop de Perth. La recerca d’àmbit familiar acaba mutant en un treball d’investigació, salpebrat per tot un seguit d’experiències personals, que acaben elaborant una obra complexa, plena de ramificacions, que el mateix Carrión defineix com el seu “primer llibre, amb ambició de volum unitari”. Aquesta complexitat es digereix a través d’un treballat equilibri compositiu, que divideix el llibre en cinc parts, i de l’ús d’una xarxa simbòlica que parteix de les migracions naturals per constatar que la immigració, l’ítem que sobrevola tot el llibre és un fenomen complex. “Jo no sóc emigrant. Per tant, el meu coneixement de l’emigració sempre serà indirecte. El símbol, la metàfora, des de l’ostra (que si s’obre a un element estrany podrà contenir una perla) fins al sucre (ni blanc ni negre), passant per tot d’animals o plantes migrants, em permeten parlar indirectament d’aquesta complexitat”.
Viatge i immigració. Dues cares de la mateixa moneda? Establir lligams directes a la lleugera entre els dos conceptes pot ser d’una frivolitat absurda, ja que el viatger es desplaça per plaer (el viatge té dimensions múltiples, però una base ociosa), i l’immigrant ho fa principalment empès per la precarietat econòmica i la manca d’expectives a la seva terra natal. Però ambdues experiències tenen punts en comú. “Són molt diferents, malgrat que comparteixen voluntat de canvi, d’alteració dels paràmetres habituals, de petita aventura. L’emigrant és algú més inquiet i més valent que el que es queda. També el viatger que intenta, malgrat que sigui gairebé impossible, anar més enllà del turisme, té aquestes característiques”.
El desplaçament implica alteracions, canvis en la persona, sigui per plaer o per necessitat. Algú com Carrión, cul inquiet que es mou constantment arreu del món, o un immigrant com els seus tiets, que es veuen obligats a deixar el seu país per marxar a un lloc inhòspit a guanyar-se el jornal, comparteixen un desarrelament que influeix directament en la noció d’identitat. Però l’escriptor es nega a relacionar identitat amb territori. “La identitat és híbrida. Qualsevol noció d’identitat com a lligam territorial és falsa, perquè qualsevol territori és una suma de conquestes, desplaçaments de fronteres, migracions. Pura mescla. Per tant, malgrat les ficcions nacionalistes, tots som collages identitaris”, constata. Així, Carrión se sent mataroní, barceloní, català, espanyol, europeu i ciutadà del món. “Que cadascú pensi què sent i intenti ser crític, intel·lectualment, amb aquest sentiment. L’exclusió, la segregació, el racisme, són conseqüència d’un error de base: creure en la identitat territorial, monolítica, etc. Una estupidesa”.
Tanmateix, integrar-se en una nova societat que no ha estat la de la infància i adolescència d’un mateix, que no ha servit d’entorn per a la teva socialització, és un dels grans problemes a què s’enfronten els immigrants. Carrión ho matisa. “També és molt probable que al teu lloc de tota la vida, en algun moment de depressió o dificultats d’alguna mena, et trobis com un estranger. Tota l’obra de Kafka es basa en aquest tema: l’entorn familiar és el més exòtic i el més amenaçador”. L’immigrant, en tot cas, pateix a l’hora de deixar enrera la seguretat del seu entorn, mentre que el viatger deixa per gust, encara que sigui temporalment, les seves arrels. Per a Carrión, “l’impuls de progrés i de coneixement” compensa aquesta contradicció en l’emigrat. En tot cas, intentar retrobar la seguretat de l’entorn familiar fa que molts immigrants, a l’arribar a la terra d’acollida, es refugiïn en bombolles identitàries, formades per immigrants com ells, on fins i tot es recreen els costums i estils de vida de la terra d’origen. L’escriptor afirma que és “una llàstima” que es perdin l’aventura de la integració, però ho diu conscient que hi ha una barrera molt forta, la violència i l’odi vers ells nouvinguts, arrelada fortament en molts països receptors d’immigrants. Una violència que, segons Carrión, s’assenta primer de tot en el sentiment de propietat. “La persona que creu que la terra on viu és seva i de la seva comunitat desenvolupa una animadversió a qui li pugui prendre. Els catalans que als seixanta van veure que Rocafonda es tornava andalusa; els andalusos que van veure als noranta que el barri es feia africà. La terra no és de ningú i és de tots. Catalunya són els catalans i els catalans són tots els habitants de Catalunya que formalitzin legalment el seu contracte de ciutadania. D’altra banda, hi ha factors inconscients, alguns tenen a veure amb la falta d’educació, altres tenen a veure amb impulsos primaris heretats difícilment controlables”. Per combatre aquest fenomen, l’escriptor troba una arma ideal. “Només la intel·ligència els pot combatre. I el viatge és una forma de la intel·ligència”.
La pèrdua de les arrels, l’arribada a un entorn nou i hostil que et manté en estat de tensió constant, no es pot veure exclusivament com una vivència perjudicial: tant en el viatger com en l’immigrant aquest procés li pot servir per obrir l’ànima i la ment. “L’atenció, deia Walter Benjamin, és l’oració natural de l’ànima. Només qui està atent al seu entorn, aprèn. Canviar de context fa que l’atenció es multipliqui. Per tant, és bo”, subratlla Carrión. El desplaçament, a més, pot servir al seu protagonista per reinventar-se, dibuixar un nou perfil de la seva personalitat, i aquest és un dels seus grans atractius. “Sens dubte ho és, però el difícil és aconseguir-ho. I, sobretot, que sigui per a millor”. El viatger, en tot cas, sempre marxa amb el bitllet de tornada a la butxaca. Carrión també. “Però sense pressa, ni límit. Tot i que, com diu Pastora en una cançó, “sólo viaja quien regresa”. Els emigrants també marxen amb la idea sempre present de tornar algun dia a casa, però sovint no ho aconsegueixen. Si tenen sort el motiu és perquè n’han trobat una altra de millor.
