Parlar de la crisi econòmica actual no es pot fer sense preguntar-se: Com hem arribat fins aquí? Quina és la situació actual? Quines són les previsions més realistes? De fet són moltes les anàlisis tècniques que s’han fet sobre aquestes preguntes i hi ha un gran volum d’informació que ens pot ajudar. Fins i tot els programes d’humor en diferents mitjans de comunicació treuen profit del desconcert i de l’allau d’informació sobre la crisi. Però la veritat és que voler saber quines són les previsions respecte al que pot passar o com hem d’enfocar la sortida d’aquesta situació queda lluny de l’abast del nostre coneixement. Hi ha massa informació amagada i massa inseguretat i incertesa per a poder predir el futur.
És com si estiguéssim enmig d’un terratrèmol. Mentre la terra tremola, prou feina tenim a córrer d’un lloc a l’altre per salvar la vida i fugir del lloc que creiem més perillós. I quan s’ha acabat el moviment sísmic, ens quedem petrificats de por esperant si es produirà una segona rèplica, que, probablement, serà més devastadora que la primera, ja que tot està molt més debilitat. La por i la incertesa ens fan més febles i fan sortir de cadascú de nosaltres aquella part més egoista i primitiva que portem dintre. En aquest escenari on no hi ha res segur i a la vegada l’individu està paralitzat i mira especialment a curt termini, ens plantegem: quina visió podem aportar per a poder viure amb més serenor la situació actual? Feia anys que no es vivia una crisi econòmica com l’actual. De fet, la crisi dels anys setanta, una gran part dels executius que dirigeixen les principals empreses del món no la van viure, i la dels anys noranta no té res a veure en intensitat respecte de l’actual.
Podríem dir que hi ha tres factors que desestabilitzen la persona en aquest context de crisi econòmica actual: la incertesa, l’angoixa i un fort sentiment d’autoprotecció.
La incertesa ve creada per la por del que és desconegut i per la manca d’elements per a preveure el futur a mitjà termini. La incertesa és un dels pitjors mals perquè bloqueja les persones, produeix una sensació que més val no moure’s, ja que el problema és tan gran que és preferible no actuar. Vivim amb la sensació que algú, de no sabem on, tindrà una idea brillant i solucionarà el problema. En una societat que es caracteritzava perquè la majoria de coses importants estaven previstes i assegurades (les pensions, la sanitat, l’atur, els estalvis, etc.), la possibilitat de poder-les perdre paralitza qualsevol. Aquesta gran seguretat de què partíem ens ha fet perdre cintura a l’hora de reaccionar.
En segon lloc hi ha l’angoixa que sorgeix quan un pensa com pot afectar la seva realitat concreta. Aquella sensació de deixar la nostra vida i el nostre futur en mans de no sabem qui… El fet de pensar que algú ja ho arreglarà tot fa que moltes persones no posin en joc el seu esforç i les seves capacitats i habilitats.
En tercer lloc, una situació galopant de crisi econòmica potencia un sentiment d’autoprotecció. Ens porta a la construcció de barricades que ens ofereixin una certa seguretat personal. Amaguem el cap sota l’ala intentat no mirar al voltant per no veure si algú ens demana ajuda i ens trenca la nostra seguretat.
Aquestes actituds són autodestructives i empobridores de la persona. Davant d’aquest panorama esdevé necessari analitzar amb serenor i realisme l’abast de la nostra situació actual i futura, sobretot, tornar a posar damunt de la taula la rellevància dels valors i de les capacitats de l’individu. Es des de aquesta primacia dels valors que podem afrontar aquest moment i sortir d’una situació realment conflictiva.
És per això que davant la incertesa caldrà fer un esforç per preveure, que és veure més enllà del moment present. És aquest un exercici necessari tenint en compte el llarg període de bonança del qual venim. Aprendre a planificar, a valorar les alternatives més sòlides i saber traçar una estratègia que no tingui en compte només el moment present, són alguns dels paràmetres que haurem de transmetre a les generacions més joves que no han viscut mai el fracàs ni la incertesa.
Per a superar l’angoixa caldrà posar-hi il·lusió i creativitat.
Un període de crisi, independentment del dolor que porta, és una oportunitat per a pensar en nous projectes. És també el moment que afloren els projectes més creatius. Un alt nivell de competitivitat, l’aparició de nous esquemes de treball i la necessitat d’abaratir costos, fan volar la imaginació i ajuden a fer sorgir la novetat i la innovació en tots els camps. Persones que no tenien el seu espai definit en una societat del benestar poden ser pioneres o destacar en una societat en crisi. Però tot això necessita una important dosi d’il·lusió i creativitat.
I, per últim, per a evitar el perill de tancar-se en un sentiment d’autoprotecció cal la generositat. L’egoisme empetiteix les persones i les ridiculitza. Estar obert als altres en els moments més difícils ens obre nous camins i ens dóna l’oportunitat de conèixer realitats que ens permetran compartir no solament el que és material.
Viure la crisi des d’un sa realisme vol dir no amagar el cap sota l’ala pensant que una «mà invisible» ens resoldrà la situació; vol dir cercar noves oportunitats i viure-les amb il·lusió; i també vol dir saber mirar al nostre voltant sense por de participar en la construcció d’una nova realitat, posant en joc totes les nostres capacitat, habilitats personals. Esforç, esperança, fermesa, confiança, creativitat, generositat, i tants d’altres, son valors que s’hauran d’estar presents en la vida social dels anys que s’acosten.
Hem de viure aquesta crisi fent un exercici de recerca de valors reals que ens permetin sortir de la realitat present i alhora construir una plataforma sòlida per assolir els reptes proposats. Planificant, sense deixar de viure arrelats i tocant de peus a terra, però, sobretot, vencent la por i edificant sobre la base d’uns individus esperançats i plens de generositat.
