Es parla molt -i a vegades només són paraules- de valors, de capital ètic, de comportaments ètics, de responsabilitat social… i se’n parla com a eina de creixement i evolució social dins el teixit empresarial.
És real i cert que sense una evolució cap a la pràctica d’actuacions d’ètica a les empreses no hi ha creixement social ni millora la qualitat de la vida del món occidental. Ho defineixo així perquè en el món oriental i el dels països del Tercer Món (aquells que eufemísticament se’n diu països emergents), la vertadera evolució ha de transformar-se en revolució perquè allà no es poden aplicar “millores”, sinó que sovint el que cal implantar és el dret a menjar cada dia, el dret a no ésser maltractat, el dret a gaudir de la sanitat i d’ensenyament… coses que al mon “civilitzat” entenem com a condicions “de partida” i que assumim com a “equipament de sèrie”.
El Capital Econòmic a les empreses està constituït per diners i valors mobiliaris i immobiliaris, maquinària… que hom posa a la disposició d’una organització per tal de fer-ho treballar i obtenir el creixement i els beneficis.
El Capital Social a les empreses, està constituït per persones que fan les tasques necessàries per a obtenir aquest creixement i aquests beneficis econòmics. Un edifici és un conjunt de totxos, ciment, ferro, vidre… elements tots ells definits i que si no se’ls agredeix romanen fixes i constants al llarg dels anys. La maquinària està feta també de ferro, fusta, plàstics i, amb un manteniment i cura regulars, també poden durar molts anys. Però ni totxos ni ferro fan res per a créixer, per a multiplicar-se, per a obtenir una plusvàlua de la seva existència. En canvi les persones som un cúmul de carn, aigua, sang, cervell i també de sentiments, necessitats, il·lusions, esperances, ànsies de perpetuar-nos, de ser útils… i som els únics que podem decidir fer de tal manera que els nostres actes i decisions aportin valor i facin créixer tots els altres capitals.
Per tal de que rutlli adequadament aquest Capital Social, cal que les persones se sentin realitzades i a gust amb el que fan, que d’alguna forma ha de seguir una ruta paral·lela als seus valors interns i les seves perspectives. És quan la feina obliga a fer actes que els nostres valors no aproven, quan hem de prendre decisions contràries al nostre sentit de la justícia,quan les persones entrem en crisi i es poden produir fins i tot malalties mentals.
Aplicar l’ètica a les empreses significa que la filosofia fonamental de la companyia ha d’estar dirigida a obtenir el creixement, la satisfacció i la compensació econòmica justa per a les persones que desenvolupen les tasques que permeten a la organització d’arribar a assolir els seus objectius, alineant els objectius personals de cadascú amb els de la empresa. Si aquests objectius no estan alineats es produeixen tensions i finalment les relacions es trenquen per algun cantó.
Vol dir que la empresa pensa en el bé de les seves persones, i estableix uns horaris apropiats per a mantenir una vida privada raonable. Vol dir que s’està valorant i retribuint a les persones de manera justa. Vol dir no pas un cop a l’any reunir-se per a fer un àpat de germanor i «fins a l’any que ve» sinó establir politiques de personal i de funcionament que pensin en les persones, que facin que el treballador sigui abans que res una persona, i que la feina ajudi al creixement social intel·lectual i personal de cada individu. Vol dir en definitiva que la organització aplica a cadascuna de les seves persones els criteris de justícia i equitat que cadascú s’aplicaria a ell mateix.
L’ètica a l’empresa és el marc de valors generals que il·luminen el camí de les decisions com a full de ruta dels actes empresarials. Per això se’n diu Responsabilitat Social Corporativa. Ètica, segons va dir Aristòtil, “és la justícia més enllà de la llei”.Cal no confondre la ètica amb les mesures socials que moltes empreses poden complementar i facilitar a les seves persones, depenent de la mida de la empresa, de la seva localització, del sector en què treballa… i poden consistir en una assegurança mèdica, servei de llar d’infants, servei de menjador, pagament de despeses de transport… que -essent molt positives- no formen part estrictament de la ètica, sinó que la seva aplicació, quan es pot es un reforçament de la mateixa, pro no en son part fonamental. L’ètica diu: “El que fas per a tu fes-ho també per els demés”, però no obliga pas a fer això o allò.
La manera d’aplicar la ètica a la Fundació Privada Bufi i Planas i a les empreses del conjunt social Euroquímica és per a nosaltres la més refinada i sublim de totes les que es poden donar per part d’una empresa: el dret de tots els treballadors a ser propietaris de l’empresa, facilitant-los l’accés com a accionistes, de manera que participen d’ambdós capitals i per tant poden integrar-se en totes les àrees de decisió no pas com a “personal delegat” o com a “concessió de la direcció”, sinó com a dret i per tant permetent que qui ho desitgi pugui participar a la empresa formant-ne part com a propietari, i tenint uns estatuts que reconeixen el dret a repartir entre tothom, accionistes i no accionistes, fins al quaranta per cent dels beneficis que es produeixin a cada exercici.
En definitiva és una manera de viure i d’entendre les relacions humanes, en aquest cas centrant-se al món empresarial, encara que probablement la persona que viu d’acord amb la ètica te aquest comportament a tot arreu a on interactua amb d’altres persones, perquè la ètica és i existeix sempre i no pas per a una estona al dia.
