El verb llatí scire “saber” té el participi sciens, scientis “el qui sap”, d’on deriva scientia “coneixement”. Moltes obres de Llull tracten de sciència (1272), que també s’escrivia scièntia o sciença (variant antiga poètica, d’influència provençal) i les formes primitives scient, cient o sient tenien el sentit de “savi”. Scientífic (1390) prové del llatí tardà scientificus “el qui crea o fa ciència”, format amb el verb facere “fer”: “persona que es dedica a la ciència”. La ciència és “el conjunt de coneixences resultant de l’estudi; l’activitat destinada a assolir aquests coneixements, que es caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat i, pràcticament, per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat”. També és una ciència “cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d’investigació o objecte d’estudi” i així parlem de ciències exactes, ambientals, socials…; la trobem en diverses expressions com: gaia ciència, ciències ocultes, saber de ciència certa, per ciència infusa i l’arbre de la ciència del bé i del mal.
Del grec ethos “costum, caràcter, manera de ser” deriva ethikós “propi dels costums”, que forma el neutre plural ethika i passa al llatí ethicus . En textos d’Eiximenis ja es troba ètica (segle XIV), però no consta als diccionaris fins al 1839. Hi ha definicions d’ètica com a “ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions” i com a “disciplina filosòfica que defineix i estudia la moral”.
