“La cultura ocupa lloc, sí. Visca el paper!” Maria Coll
U n any més, en el dia de Sant Jordi, els carrers i les places s’ompliran de parades de llibres. La cultura, per un dia, sortirà al carrer. I, encara que potser ni la meitat seran llegits, realment farà goig veure tanta gentada fullejant i remenant títols. Diuen alguns experts, però, que aquesta escena té els dies comptats. A diferència dels diaris de paper –als quals ja se’ls ha adjudicat una data de caducitat de quinze anys– els llibres tradicionals encara no tenen dictada la sentència de mort, però tot apunta que, més tard o més d’hora, es convertiran en peces de museu.
En el metro, un bon lloc per descobrir les noves tendències socials -tot i no ser un mètode absolutament científic- la imposició dels ebooks cada vegada resulta més evident. Fa escassament un parell d’anys aquests aparells es miraven amb curiositat, ara, en canvi, són perfectament normals. Encara recordo quan un amic, com qui ensenya un tresor preuat, em mostrava un ebook que s’havia comprat aprofitant un viatge a Nova York. Ara els ofereixen els diaris mitjançant el sistema de cupons.
Els ebooks van representar el 2011 un 17,9 per cent dels títols registrats, més del 55 per cent respecte el 2010, segons dades de l’Agència Espanyola de l’ISBN. I, es calcula que el nombre de lectors amb aquest tipus de format ha passat del 48 al 52,7 per cent. Malgrat aquest augment, la facturació del llibre digital només representa el 2,4 per cent del total. Contrària-ment, el volum de publicació de llibres en paper el darrer any ha patit un descens del 14 per cent.
Malgrat les campanyes promocionals a favor de la tecnologia, quan veig els ebooks només em venen al cap quatre avantatges: els llibres digitals ocupen menys espai, per tant, són més fàcils de transportar; són més ecològics, la gent amb problemes de vista no necessita lupa i, si eliminem el material base, poden ser més barats.
Ara bé, res, si tenim en compte els encants dels llibres tradicionals. Quin goig perdre’s per una llibreria, buscar les darreres novetats, descobrir nous títols, llegir desenes de contraportades…. i, al final, escollir-ne un. El títol, la imatge de la portada o el text de la faixa… alguna cosa t’atrapa. Quina satisfacció tombar la darrera pàgina d’un llibre de feixuc volum. Quin desengany entrar a una casa i no veure-hi cap llibre, ni un. La biblioteca d’una persona esdevé el reflex de la seva personalitat, ofici i aficions. Quina distracció fixar-se en què llegeix la gent en els transports públics. Quins records ens evoquen alguns llibres! Volums deixats i no tornats, títols regalats per vells amics, històries que ens han acompanyat en llargs viatges… Quin orgull vam sentir el dia que vam passar a llegir llibres “de grans”, aquells en què la lletra superava l’espai dels dibuixos. Quants somnis i aventures imaginàries hem viscut a través de les il·lustracions dels contes de quan érem petits. Quins nervis en el moment de demanar una dedicatòria a aquell autor que t’ha fet sentir emocions irrepetibles. Quina satisfacció veure el teu nom gravat a la portada d’un llibre després d’anys de feina i desitjar que algun dia algú el llegeixi al metro o que reposi molt gastat a una biblioteca, això voldrà dir que ha passat per moltes mans.
Els llibres a paper permeten tot això: que els sentits es revoltin, que les emocions es depertin, que els records perdurin… Els llibres ocupen lloc, tant a la prestatgeria com en el cor, és inevitable, perquè la seva història continua més enllà de la darrera pàgina.
“Ni que sigui un llibre un dia l’any, m’està bé” Joan Salicrú
Fins que va començar la crisi cada any se’n venien més, de llibres, per Sant Jordi. Ara que estem en plena penúria econòmica, el descens que s’observa en les vendes és d’un deu per cent. Hi ha alguna gent, però, que es dedica a fuetejar l’èxit fulgurant que té la jornada amb l’argument de la poca qualitat dels lectors. No dels llibres sinó de la qualitat dels seus usuaris:“És que la gent es compra un llibre però no se’l llegeix. O si se’l llegeix, serà l’únic en tot l’any”. I vostè què sap? En molta gent opera encara la de jutjar les actituds dels altres. Si algú només vol llegir un llibre a l’any i és La catedral del mar, què passa? “És que no és que només llegeixin un llibre a l’any, és que tampoc no van al teatre o a veure una exposició. I si van a veure al cine, segur que és una espanyolada”, apunten amb un cert deix de xenofòbia cultural.
Precisament, el que té Sant Jordi cada any és que, almenys una setmana a l’any, tots els espais públics tenen la temàtica dels llibres –i de la cultura en general– sobrevolant-los. Tot té a veure amb Sant Jordi i es genera un gran prestigi cap a alguns escriptors -i per tant a la idea d’escriptor-. Això provoca, pel que baix que, durant aquells dies, hi hagi molts nens que descobreixen el seu primer llibre. I que uns quants adults redescobreixen l’hàbit de la lectura, a condició que els caigui a les mans un bon producte cultural. Entre els impediments perquè això passi, cal esmentar l’excés desmesurat de volums publicats anualment a Espanya –74.244 el 2011 segons l’Institut Nacional d’Estadística, xifra aberrant–. Per lògica n’hi ha molts que no són bons productes i, d’altra banda, vol dir que trobar un bon producte entre tants llibres és més dificultós. La solució és aprendre a triar des de ben petits, a l’escola i a casa. Aprendre a degustar, a assaborir la lectura. De còmics, de llibres d’autoajuda o dels anomenats mediàtics, per dir tres exemples dels llibres de baixa qualitat; del que sigui.
D’altra banda, durant aquells dies, el sector del llibre funciona i molt. L’any passat el Gremi de Llibreters va xifrar en disset milions d’euros la facturació del Sant Jordi, essent entre el cinc i el vuit per cent de la venda anual. En resum: el fenomen Sant Jordi vulgaritza la idea del llibre? Una mica sí. Ajuda a crear hàbits de lectura constants? Segurament no. Però… empobreix la idea de cultura? No, tu, no fem que un arbre ens impedeixi veure el bosc: molt millor que algú llegeixi ni que sigui un llibre a l’any que no que no en llegeixi cap. Potser el volum escollit provoca en el lector una reacció en cadena i permet a aquell individu emancipar-se culturalment -i per tant críticament- durant la resta de l’any. Només que aquest fenomen s’esdevingui en una persona, cada Sant Jordi, ja m’està bé. A vosaltres no? Que tingueu un bon Sant Jordi.
