Els estudis revelen que tenir un bon mestre és el factor més determinant pel progrés d’un alumne. Però quines són les virtuts del bon mestre?
Una de les figures més oblidades de la història de la pedagogia catalana és la de Ben Moseh o, per referir-nos-hi amb el seu nom complert, la de Isaac ben Moseh ha-Levi Duran, que va ser un jueu de Barcelona que va viure entre els segles XIV i XV. Va escriure una important gramàtica hebrea (allà cap el 1403) en la que trobem aquesta jpia pedagògica: “Cal estudiar per pur amor al coneixement”. Jo afegiria, però: sempre que tinguis les aspiracions intel•lectuals més altes.
Molt sovint els mestres ens preocupem tant per interessar els nostres alumnes en les seves activitats que els proporcionen tota mena d’estímuls extrínsecs i, a ser possible, divertits o si més no entretinguts. Intentem fer-los veure que allò que han d’aprendre és o divertit o útil, i sense adonar-nos-en podem perfectament ignorar el foment de l’interès intrínsec, que és el que neix del mateix desig de saber. Clar que això és molt fàcil de dir que de posar-ho en pràctica, però, malgrat cap bon mestre humanista pot renunciar al conreu de l’interès intrínsec del seus alumnes.
En primer lloc el mestre ha d’estimar el saber i ha de gaudir de l’estudi. Això, entre d’altres coses, significa, que no ha de tenir cap inconvenient a corregir-se ell mateix quan veu que està equivocat, o a consultar un dubte, o a preguntar a un altre. Siel mestre és estimat pels seus alumnes, estimaran també el que ell fa. Les nostres principals eines didàctiques són les nostres conviccions (les conviccions fermes són sempre expansives) i els nostres estats d’ànim (el mestre educa més per impregnació que per la intenció). El mestre que té una passió acaba convertint els seus alumnes en partícips dela mateixa. Per això un mestre apàtic és un oxímoron.
La conclusió més rellevant dels estudis pedagògics de la darrera dècada no deixa de ser un redescobriment ben conegut pels grans mestres de tots els temps: que el bon mestre és molt més determinant per al progrés d’un alumne que qualsevol altra variable escolar. Aquests estudis coincideixen en assenyalar els següents trets comuns entre els bons mestres: (1) Presenten objectius ambiciosos als seus alumnes. (2) Es preocupen per trobar maneres de millorar els seus resultats. (3) Impliquen els alumnes en el seu propi procés d’aprenentatge. (4) No es rendeixen al fatalisme estadístic de la pobresa, la burocràcia o no importa quin altre. (5) Saben que els alumnes no són sempre els millors jutges del seu propi aprenentatge i per això es preocupen per saber si comprenen el que estan dient. (5). Els ajuden a formular les preguntes adients.
