Hola a tots,
L’estiu ha passat amb placidesa i he pensat en la memòria. És un valor o una qualitat? Recordar coses apreses o viscudes com poden ser els aniversaris, les històries familiars o els verbs irregulars… forma part d’una característica innata que exercitem. M’he interessat, però, en buscar el llindar entre el que representa aquesta característica del cervell i el valor que pot assolir en ella mateixa. Penso que tot el que nosaltres vivim al llarg de la vida viu en el record.
En les meves divagacions estivals vaig entendrir-me en recordar el meu oncle Anton explicant-me, tot bevent el cafèacompanyat del caliquenyo, aquelles vivències d’una guerra a la qual no va anar, però sí perdre. El pare també intervenia en aquelles conveses parlant de la gana; recordava aquells panets furtivament rosegats, perquè podia més el rau-rau de l’estómac que el càstig que podia rebre… A casa, de la guerra no n’explicaven grans tragèdies, més aviat es defugia del tema, però endevinaves un dolor somort. Ara, recordar, restituir i traslladar als nostres fills aquells fets és un valor. No n’hi ha prou que surti als llibres de història o que se’n pugui parlar lliurement, cal posar-hi èmfasi perquè fins ara hi ha hagut molt temps de silenci, desordesa històrica, de mutisme. Avui, cantant-li a la meva sogra: “Nos han dejado solos se han ido a Tudela por eso cantamos de qualquier manera…”, he palpat una altra manera de fer de la memòria, quelcom més que un exercici de repetició i record, que mai podrà oferir una màquina encara tingui capacitat per emmagatzemar gran quantitat de informació. La memòria perduda que intentem refrescar cal acompanyar-la amb l’aroma de l’amor, com les històries de l’oncle Anton venien perfumades amb un caliquenyo.
