-Escolta –diu qui em truca-, volem comptar amb tu per unes jornades contra les retallades a l’educació i en defensa de l’escola pública. S’ho volen carregar tot.
-Però voleu defensar l’educació o la inversió educativa? –pregunto.
-Quina diferència hi ha?
-N’hi ha, i tant que sí! No has de donar per suposat, doncs, que hi vulgui participar.
-Home, donava per fet que estaries a favor de l’educació de qualitat –em contesta el meu interlocutor amb perplexitat.
-No em vinguis amb sofismes –li dic, decidit a aclarir la meva posició-. No vull participar en cap acte per subratllar exclusivament el que les retallades ens impedeixin fer.
-No t’entenc.
-Si participaria i amb molt de gust en un acte de compromís amb la voluntat de fer… Malgrat les retallades.
A ningú amb sentit comú li agrada una retallada pressupostària. A més a més, hem viscut molts anys d’un creixement constant dels pressupostos educatius i semblava que això formava part de les lleis de la natura. Així com la primavera segueix l’hivern, cada any hi havia una mica més de cèntims per a l’ensenyament. I de sobte ens adonem que totes les estacions de l’any poden ser hivern i que el conte de la lletera no és un manual d’economia fiable. Els docents han vist retallar els seus salaris, incrementar les seves hores lectives i reduir el nombre de professors per centre. Tot això obliga a repensar el funcionament de l’escola però sense minvar la qualitat. El principi d’educabilitat sempre ha de ser salvaguardat.
Els professors renuncien al principi de educabilitat quan es deixen portar pel desànim i donen el cas per perdut o quan acceptem que, donades les circumstàncies, ells no tenen cap responsabilitat sobre el fracàs escolar. Insisteixo: el nostre repte no és dir a la societat el que no podem fer per culpa de les retallades, sinó el que ens comprometen a fer malgrat aquestes.
Aquest és un moment idoni per refle-xionar sobre un fet que no ens agrada: La història de les darreres dècades ens demostra que l’increment dels pressupostos no és una garantia de millora dels resultats. Hi ha països a l’OCDE que van doblar o, fins i tot, triplicar els seus pressupostos els darrers vint-i-cinc anys anteriors a la crisi i, malgrat les seves expectatives, van empitjorar els seus resultats, mentre que d’altres que han mantingut la seva inversió estable han aconseguit millorar-los de forma notable.
Una de les condiciones que sembla imprescindible per a la millora és la continuïtat del lideratge estratègic. Els responsables educatius necessiten una mitjana de sis anys per implantar canvis i els dirigents polítics set. Cap d’aquestes dues coses és habitual entre nosaltres.
Educació en temps de crisi
