Qatar i l’esport són un matrimoni habitual com Qatar i tants àmbits de l’economia. Res d’això no causaria enrenou si no fos per les nul·les garanties democràtiques del país, i els vincles contrastats que manté amb el gihadisme. Les acusacions arriben de fonts solvents i diverses, des del Departament del Tresor dels EUA fins a entitats com Human Rights Watch o Amnistia Internacional, fins i tot del ministre alemany de desenvolupament internacional, Gerd Müller, que ha acusat públicament Qatar d’enviar diners a Estat Islàmic. A Catalunya, el periodista Agustí Alcoberro, ha afirmat “Qatar finança el terrorisme”.
Entre els socis de l’emirat hi ha el Futbol Club Barcelona. Amb l’entrada de Sandro Rosell a la presidència, i amb el vistiplau de l’assemblea de compromissaris, l’entitat va signar un acord de patrocini amb Qatar Foundation (via el mateix acord publicita ara Qatar Airways). La directiva ha preferit esquivar la incoherència de col·laborar amb una dictadura mentre es vanta de comprometre’s amb fins solidaris arreu del món, i l’opinió pública li ha retret molts altres aspectes abans que aquest. Qui més qui menys doncs ha callat, com també ha passat a París. A la capital francesa el PSG és propietat de l’emir de Qatar Al Thani, i pocs fins ara havien gosat assenyalar la incompatibilitat entre la política francesa contra els islamistes (amb accions militars incloses) i el fet que els seus valadors fessin plàcidament negocis per la capital. De fet qui havia alçat la veu contra aquesta situació era Charlie Hebdo. Després del sagnant atac contra la seva redacció la pressió s’ha girat contra l’equip, qui al mateix temps ha exigit mesures contra les pancartes crítiques als estadis. Entre elles la que més ressò ha causat: ‘Qatar finança el PSG… I el terrorisme’. Un problema, en resum, que ja no es pot dissimular més.
Qatar no és ‘Charlie Hebdo’
