Fa quinze anys, al juny de 1990, va començar a emetre en proves Canal +. Era un experiment que havia funcionat a França i que arribava a l’Estat: la televisió de pagament, amb una programació codificada durant la majoria d’hores d’emissió que no cercava grans audiències. Entre els seus reclams, les retransmissions esportives, les sèries americanes i estrena cinematogràfica a les deu de la nit. Oferia també una imatge corporativa extremament avantguardista i una aposta per productes de producció pròpia ‘premium’, alguns dels quals van revolucionar la televisió espanyola, com l’espai diari de sàtira política Las noticias del Guiñol i el programa d’entrevistes Lo más plus.
Canal + ha perdut bona part de la notorietat que va aconseguir durant la dècada dels 90. A les 20.44 hores del 7 de novembre de 2005, en la seva senyal analògica, va començar a emetre Cuatro, una nova cadena generalista en obert, i l’emissió de Canal + es va reservar a les plataformes de pagament. Aquesta fou una de les causes que ha provocat que avui, Canal +, sigui una cadena testimonial.
De les primeres graelles de Canal +, però, hi ha un programa que ha creat escola i que continua emetent-se cada setmana. Es tracta de El día después. Va néixer a l’octubre de 1990 amb voluntat de resumir la jornada de la Lliga. Al 1991 el va començar a presentar-lo el qui fou la seva cara visible durant 14 anys, l’exfutbolista britànic Michael Robinson, i pel programa també va passar un altre nom propi dels programes d’esports, Josep Pedrerol, qui a través de
Punto Pelota a Intereconomía va portar a la televisió les exitoses tertúlies futbolístiques de la ràdio. El día después va desaparèixer a la tardor de 2005, però Canal + va tornar a confiar en aquest format al 2009. Des de fa set mesos, el programa compta amb un canal de Youtube, on malda per la repercussió social que el programa havia tingut en el passat.
Un canal precursor
