“D’aquesta manera l’últim record que deixarà l’ésser humà serà aquest: que ningú recordi res,” diu Mankell, fent referència a l’existència d’un magatzem de residus radioactius. En Mankell, el nostre estimat Mankell, creador de la sèrie de novel•la negra de l’inspector Wallander i d’unes quantes novel·les més -atenció, sobre tot, a les de temàtica africana- té càncer. Però com no podia ser d’una altra manera, en un home tan compromès amb el seu temps, només cal recordar els arguments de les seves novel·les: la xenofòbia, el racisme, els refugiats, el perill nuclear, la discriminació social, etc., en Mankell decideix enfrontar-se a la seva malaltia lluitant, a la manera que li permet el seu ofici, analitzant la realitat que l’envolta, el mon que deixarà, com un home més, en herència. Però també viatjarà al passat, els records són importants en un moment vital com el que ell està vivint.
Necessaris per anar teixint, com un edredó de password, el que acabarà sent l’imaginari de la seva pròpia vida. Mankell es mostra en aquests escrits molt crític amb el món que deixarem als nostres néts, i denuncia el mal que l’home fa a l’home i a la pròpia terra, per egoisme i, moltes vegades, amb una extrema crueltat. No és una obra de fàcil lectura, però el resultat final val la pena. Una reflexió de la vida present i futura des de la pròpia vida viscuda.
Mankel s’enfronta al càncer
