Charlotte, de David Foenkinos, és una novel·la magnètica. L’escriptor francès manifesta el xoc que li va causar l’exposició de la pintura Vida? o Teatre? de Charlotte Salomon. La impressió va ser tan forta que el va paralitzar: aquella obra representava per a ell una síntesi de tot el que més admirava de la cultura alemanya, i aleshores va seguir i perseguir la vida i l’obra d’aquella jove artis-ta, brillant i sensible, que va néixer a Berlín el 1917 i va morir a Auschwitz el 1943, als vint-i-sis anys.
La novel·la està escrita en vers. Foenkinos ens explica que com més se submergia en la vida de Charlotte Salomon, més li costava trobar la forma ordenada de fer brollar tot aquell nus que tenia en el seu interior. Foenkinos camina per la vida de Charlotte des del seu present fins al nostre: Charlotte està viva, es fa corpòria en la novel·la; la naturalesa humana i espiritual de l’artista aflora a cada capítol. L’autor intercala en la seva narració el passat –la història de Charlotte Salomon– amb el seu present –la cerca que ha fet de la vida i l’obra de la seva protagonista–. Aquest laberint d’emocions, que ha atrapat l’autor, commou els lectors. El contrast entre la bellesa de l’ànima de l’artista i la brutalitat del context històric es fa present en cada racó de l’obra. És la lluita entre la indignitat i la puresa, entre la persecució i la creativitat.
‘Charlotte’, de David Foenkinos
