Moltes persones han plorat a les escenes finals de la pel·lícula Titànic. Vostè probablement també. Hi ha situacions de la nostra vida, on la compassió o la llàstima davant un sofriment o una injustícia, ens trenquen el cor. Força filòsofs anglesos van insistir en la importància d’educar en bons sentiments, com la gratitud o la tendresa.
S’associen sovint a psicologies pròpies de gent gran, de nens, d’individus que se saben posar en el lloc dels altres. La lluïssor dels ulls, com unes “llàgrimes eixutes”, trenca l’estricta racionalitat. Un amic em deia que això és el que recomana ara el Papa Francesc en parlar dia sí i dia també de la misericòrdia.
Si Nietzsche aixequés el cap agafaria una enrabiada de les de debò: on s’ha vist que els dèbils facin creure que l’absència de força, de poder, és quelcom que pugui ser bo? Per a ell, el món és dels nobles, dels qui – per la raó que sigui – expressen i imposen la seva voluntat.
Doncs potser no: “la paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l’home, que (…) s’ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat. Tal domini (…) sembla no deixar espai a la misericòrdia” (Misericordiae vultus). I Tomàs d’Aquino etziba que la misericòrdia no manifesta debilitat sinó justament omnipotència: qui té misericòrdia és qui té força. A més, recordo que, a la “Summa theologica” (II-II, q. 30), argumenta que la misericòrdia és una virtut, no només un sentiment.
Els sentiments van i venen. Potser, a vegades, ens fan dèbils. Sabem del cert que tots en tenim, de sentiments, i que mouen la nostra acció, però la misericòrdia és més: és un do de la voluntat, una virtut moral amb totes les lletres. Per això cal no confondre-la mai amb la debilitat sentimental sinó que – amb parença “de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó” – constitueix dones i homes valents i forts. Nietzsche es va equivocar, també en això. Quasi ens enganya!
Llàgrimes
