L’infern va aparèixer una vegada més durant la matinada del 3 de març a la ciutat de La Esperanza, a Hondures. Aquest dia dos sicaris emmascarats entraven a casa de la Berta Cáceres, activista ambiental de 43 anys i mare de quatre fills, i la cosien a trets.
El seu assassinat coincidia amb la celebració d’un fòrum sobre perspectiva indígena i energies alternatives, i després d’haver denunciat la mort de quatre dirigents més a la seva comunitat. La Berta, guanyadora del Premi Goldman l’any passat, lluitava contra la construcció d’una hidroelèctrica al costat del riu Gualcarque, que contribuïa a desplaçar part del poble lenca, una comunitat ancestral i camperola d’unes 400.000 persones. La responsabilitat de l’obra requeia sobre la més gran constructora de preses del món, la xina Sinohydro Contaban que obtenia el finançament del Banc Mundial i la connivència del govern corrupta del país centreamericà.
Aquesta situació no és només sistemàtica a Hondures, sinó a tots aquells indrets on els projectes miners són la constant política a països amb grans recursos naturals. Els governs amenacen els activistes i les empreses executen l’homicidi, o a la inversa.
L’any 2014 foren assassinats 116 ecologistes a disset països, i l’any següent 156 defensors i defensores dels drets humans van morir a mans de mercenaris o paramilitars.
Al Perú, el president de la República Ollanta Humala va guanyar les elec-cions amb la promesa de revisar totes les concessions de les empreses mineres. Sis mesos després de la victòria avalava el projecte miner Conga que va acabar amb quatre morts.
L’assassinat no és només una acció planificada que embruta els governs, també ho és la impunitat de la que gaudeixen gràcies el silenci de la comunitat internacional.
Rius tacats de sang
