Florence Foster Jenkins va ser una soprano que es va fer cèlebre perquè no afinava gens. L’obra de teatre Glorius!, que es pot veure al teatre Poliorama fins a l’1 de febrer, recupera la seva història. L’actriu i cantant Marta Ribera interpreta el paper d’aquesta artista.
Per què la Florence Foster, soprano estatunidenca cèlebre per la seva manca d’afinació, és un exemple per a vostè?
La Florence Foster és un exemple de superació. De lluitar pels somnis sense tirar la tovallola, i fer-ho sempre amb amor i positivitat. La història de la Florence és una oda a la vida. Ens ensenya que, per molt que et trepitgin, has de continuar endavant i confiar en tu mateix.
Com d’important és el nostre entorn per generar aquesta confiança?
Molt important. Moltes vegades em diuen que soc una persona que no confia gaire en si mateixa, però jo sí que confio en mi. Ara bé, sovint noto que no hi ha prou confiança en el meu entorn, pel que sigui. Per exemple, quan assages, és crucial confiar en el teu equip i en els ritmes de cadascú. La soledat és la teva gran amiga quan construeixes els teus somnis perquè, si fas el que volen els altres, no arribaràs mai a fer el que realment vols.
Quin era el somni de la Florence?
Ella no volia triomfar ni ser una gran artista. Ella era feliç cantant. En això ens assemblem perquè el meu objectiu també és ser feliç amb el que faig. Quan lluites pel teu somni, et fots moltes hòsties i, com més amor hi posis, en reps encara més.
Massa vegades, la por a l’error ens impedeix créixer?
Molta gent que era molt bona s’ha quedat pel camí per culpa de la por; fins i tot persones que semblaven molt segures de si mateixes. A la vida s’ha de ser una mica rebel. Pots ser tímid, però després cal tenir aquest punt de rebel·lia que ens fa tirar endavant.
Ens hem oblidat que l’error forma part de l’art?
Sí, completament. Volem ser tan perfectes que ens oblidem que ens podem equivocar. La mirada cap als altres sempre és més acurada i la crítica i els prejudicis ens fan molt mal. Hem de ser conscients que ens podem equivocar, que la gent pot fallar i que fins i tot en la imperfecció hi ha màgia. Els artistes molt perfectes no m’interessen gaire i penso que la imperfecció ens fa diferents. M’agraden les persones amb ànima pròpia, que no segueixen els mateixos patrons. Les ovelles negres del ramat.
Per tant, aquesta por neix de les crítiques que rebem.
Tots tenim sentiments i punts de vista, però ho hem de saber treballar. També ens hem de posar a les sabates de la resta i no jutjar. Tot i que en el nostre món, en el qual sempre estem sota una anàlisi constant per buscar els defectes, és molt difícil. Per exemple, personalment les estrenes teatrals no m’agraden gens perquè és quan ve la gent de la professió i tens la sensació que t’analitzen. M’agraden les funcions normals en les quals ve gent del carrer, sense prejudicis, a gaudir del moment i a viure el que li estàs oferint en directe.
Quins valors considera que a la societat actual estan en crisi?
Es parla molt dels valors d’aguantar i de lluitar, però a la mínima es busquen excuses. El valor de la naturalitat, de la veritat i de tocar de peus a terra també està en crisi. Avui en dia, tot es resumeix a buscar l’èxit, però l’èxit és ser feliç amb el que fas i treballar en equip, no fer mal als altres.
I quins creu que són essencials avui en dia?
Ens cal tenir il·lusió per les coses. Hem d’estimar el que fem sense competir, perquè, personalment, quan veig competició en l’art, deixa de ser art.
