Va deixar la carrera de professora de música per dedicar-se a la literatura. Enguany, ha publicat la seva sisena novel·la No va quedar res’ (Ara narrativa).
Com va adonar-se que l’educació no era el seu objectiu vital?
Va ser un camí bastant orgànic. Feia bé la meva feina i m’agradava, però vaig adonar-me que podia ser més feliç d’una altra manera.
A aquesta felicitat li faltava realització personal?
És possible que sí. En aquell moment era feliç, però hi havia una activitat que ajuntava la feina professional amb una creació artística molt intensa i que podia fer un bé a la humanitat. No vaig fer un salt al buit, però quan et llances de cap al que has de fer a la vida, tot quadra.
Durant aquest camí tenia moltes pors?
Tenia molts dubtes perquè hi ha gent molt bona escrivint i no sabia si en feia falta una altra. A més, escriure implica ser autònoma i entrar en un món de factures dens. També dubtava per si me’n podria sortir econòmicament. Però fins que no vaig llançar-me a la piscina no vaig esbrinar res.
Així i tot, sent que treballa o que està fent el que la fa feliç?
Gaudeixo molt, però és la meva feina i no puc esperar a tenir ganes de fer les coses. Em faig un horari i no m’espero a tenir inspiració per escriure. També m’obligo a descansar perquè sinó sempre treballaria. És una activitat que molta gent la té de hobby, però tinc clar que és la meva feina. He tardat molt a dir que soc escriptora.
Mentre feia aquest impàs, què deia?
Que ho estava provant; dir que era escriptora era un pas molt gran. Sovint l’escriptor té una aura molt romàntica i en realitat un escriptor és una persona que treballa.
En l’àmbit cultural moltes vegades costa dir que t’hi dediques.
Sempre hi ha la concepció que, si gaudeixes de la teva feina, no cal cobrar tant. Hi ha la concepció que t’has de guanyar el pa amb la suor del teu front. I jo em guanyo la vida amb una feina que m’encanta, però vull viure dignament. Cada dia dono les gràcies de poder dedicar-me al que em fa feliç.
Ara l’escriptura és la seva feina; abans quina relació tenia amb les lletres?
Sempre he escrit. Sempre he articulat la meva expressivitat i la meva emotivitat. Escriure ordena els pensaments i els sentiments i sempre he estat molt en contacte amb la meva emotivitat, però mai havia pensat que podria dedicar-m’hi.
Creu que ha trobat el seu propòsit de vida?
Soc al·lèrgica al confort. Vaig aconseguir dedicar-me a la música i vaig deixar-ho per fer classes, i quan estava bé vaig deixar-ho per dedicar-me a escriure. Tinc una edat i no crec que ara tingui gaire marge per canviar de feina, però m’he adonat que soc una persona en constant recerca i valoració sobre si el que faig és prou.
Es pot viure una vida sense propòsits?
Si no posem el nostre propòsit de vida, ens el posaran els altres o la societat capitalista. El consumisme alimenta propòsits momentanis. Quan estàs més alineat amb el que vols fer, ets menys consumista. Si vivim sense propòsits estem exposats a coses que no ens faran feliços.
