S’explica que l’escriptor Chesterton era molt despistat. Una vegada, mentre viatjava en tren, el revisor li va demanar el bitllet. Chesterton el va començar a buscar per totes les butxaques sense trobar-lo. Cada cop estava més nerviós. Llavors el revisor li digué:
—Tranquil, senyor Chesterton, no s’inquieti. El conec i no li faré pagar pas un altre bitllet.
—No és pas pagar el que m’inquieta —va respondre l’escriptor—, el que em preocupa és que he oblidat cap a on vaig.
Si la vida metafòricament és un viatge que fem per un territori desconegut, el fet de disposar d’una brúixola o d’un bon GPS pot marcar la diferència i ens pot servir per mantenir un rumb que ens permeti arribar a un destí volgut. Soc una persona convençuda que no naixem amb un propòsit sinó que l’anem construint. El propòsit és el sentit que volem que tingui la nostra vida, el nostre “per a què?”. Sabem cap on anem?
A mercè del vent
Sense un propòsit seria com anar per la vida sense rumb, sense direcció, sense sentit. Perquè, si no sé cap a on vull anar, qualsevol camí pot ser bo. Com un penell, a mercè del vent que bufi, algú sense propòsit està a mercè dels altres i seria fàcil de manipular, de convèncer i d’utilitzar.
Sense propòsit, la vida pot perdre el sentit. I, sense sentit, per a què viure? La depressió, la desesperança i la desesperació niarien en el nostre territori interior i ens deixarien sense energia per crear i per estimar.
A l’escola primer aprenem la lliçó i després ens fan la prova. A la vida primer ens fan la prova i després (i no pas sempre) aprenem la lliçó. Si bé no sabem a l’inici de la nostra existència a quin món hem vingut, sí que som responsables del món que deixem. El món no és un indret acabat, és una cocreació de tots i hem d’escollir si orientem la nostra energia i propòsit cap a crear o cap a destruir, cap a l’amor i la bondat o cap a la violència.
Atès que “intersom”, i formem part de les xarxes de vida, la nostra decisió acabarà afectant la humanitat sencera. Norton Juster ho recull en aquest bellíssim fragment: “Quan una papallona mou les ales, una brisa recorre el món. Quan un fragment de pols cau a terra, el planeta sencer es mou una mica més, i quan dones un cop de peu, la Terra se surt lleugerament del seu curs. Sempre que rius, l’alegria es propaga com les ones d’un estany i, quan estàs trist, ningú enlloc pot ser realment feliç.”
La manera com recorrem el camí de la integritat, i de com l’incorporem a les nostres vides, condicionarà els nostres sentiments d’esperança o desesperança. Els recursos de què disposem són els que són i, si hom acapara, hi haurà algú altre que es quedarà sense. L’acumulació sol ser sempre una mostra de mancança i una forma de compensar el buit existencial. L’ús ètic dels recursos és l’únic que farà sostenible la vida en aquest petit planeta.
La fi del món de l’eruga és el naixement d’una esplèndida papallona. Ja no n’hi ha prou a posar pedaços, ni a fer canvis, cal transformar la nostra realitat i reinventar-nos per mantenir-nos vigents. Com digué Gandhi: “Sigues tu mateix el canvi que vols al món”. Només la metamorfosi individual farà possible la transformació col·lectiva.
Quan perdem el nord i estem a les fosques
Hi ha un relat hawaià que m’agrada molt i que parla de la llum que portem dins i que, a voltes, sentim que s’apaga i ens quedem a les fosques. Diu així: “Quan neix un infant, porta a dins una tassa de llum perfecta. Amb aquesta llum ho pot tot. Però a mesura que ens fem grans, anem posant pedres dins la tassa: pedres fetes d’ira, ressentiment, ofenses, càrregues que no ens pertanyen, desenganys… I pot arribar un dia que la nostra llum deixi de brillar. Les pedres han ocupat l’espai de la llum. El millor de tot és que això té solució: només cal girar la tassa. Llavors, les pedres cauran a terra i ens desprendrem del seu pes. Alliberats de totes elles, la nostra llum tornarà a brillar.”
Crec que val la pena incorporar, en els propòsits de cada persona, estar atents a fi que les “pedres” que ens arriben no acaparin l’espai de la nostra “tassa de llum perfecta” fins a aconseguir apagar-la. Cal preservar aquesta llum i recordar, en els moments foscos, que encara hi és, tot i que no siguem capaços de veure-la.
Del propòsit al projecte
Nelson Mandela digué que la nostra por més profunda no rau en el convenciment que siguem inadequats sinó en la consciència que som extremadament poderosos. El que ens espanta és la nostra llum, no la nostra foscor. Per això no sabrem mai de què som capaços fins que ho intentem i ho duem a terme.
De res serveixen els bons desitjos i els somnis si no estem disposats a convertir-los en realitats. Per això és tan important passar del propòsit a l’acció, ja que, en cas de no fer-ho així, els nostres valors només seran valors pensats però no viscuts. Preguntem-nos cada dia: “Què puc fer concretament que m’acosti al meu propòsit de vida?”.
I l’amor i la bondat, què hi dirien?
“Siguem germans perquè estem perduts en un petit planeta de suburbi, d’una galàxia perifèrica, d’un món privat de centre”, escriu el filòsof Edgar Morin.
I, així i tot, encara ens barallem entre nosaltres i no ens veiem germans, sinó contrincants i competidors per uns recursos del nostre planeta cada cop més esgotats. El món viu uns moments històrics plens de reptes. Més que mai el present i el futur es diuen “incertesa” i per això, més que mai, com a comunitat humana hem de saber donar respostes més ètiques i emocionalment ecològiques al que s’esdevé.
Cal preguntar-nos quin serà el nostre llegat al món. Deixarem empremtes lluminoses que inspirin, o bé residus emocionals sense reciclar que siguin causa de patiment?
No hi ha equipatge millor per transitar els entorns incerts que la confiança en un mateix, en els altres i en la vida. Per això som responsables de generar ecosistemes on la confiança pugui néixer i créixer. El que us puc dir és que, quan la vida em posa enmig d’un paisatge incert, on ni el cor ni la ment hi veuen clar, sempre em faig aquesta pregunta: “I l’amor i la bondat què dirien en aquesta situació?”. I escolto atentament la resposta, perquè jo he triat que siguin aquests valors el GPS que em guiï a la vida.
Estic convençut que hem de treballar per deixar com a llegat a les futures generacions un planeta Terra amb menys ferides, i fer tot el possible per reduir el patiment evitable. I això, ho hem de fer promovent la sensibilitat en els nostres infants per tot el que és viu; educar-los en un profund respecte i amor per la vida, fent créixer en ells la compassió i la tendresa, els millors antídots davant deshumanització i la violència.
Hem de formar persones que no només es commoguin davant els problemes de la humanitat, sinó que es moguin activament per solucionar-los.
No deixem que el soroll dels cansats moralment silenciï aquest clam interior. Hem de recordar que per cada motiu que s’al·lega per dir que fer això no és possible, hi ha milers de persones que ens demostren amb les seves accions quotidianes que sí que ho podem aconseguir.
Hem de recuperar i viure els nostres valors. Molta gent creu que el contrari de l’amor és l’odi. Per a mi, el contrari és la por d’estimar. Faig meu el compromís ferm que l’amor sigui el meu sentit i sempre tinc present el consell del meu pare: “Fill, si ets solidari, no seràs mai un solitari”.
Jaume Soler és fundador i president honorari de la Fundació Ecologia Emocional
