La dreta francesa està en ple procés de tria del seu candidat a l’Elisi. Més enllà de la llarga llista de precandidats, la disputa es preveu que es dirimeixi entre el veterà batlle de Bordeus Alain Juppé i l’expresident Nicolas Sarkozy. La calma i la moderació enfront de la hiperactivitat i l’estridència. Sarkozy, hàbil polític com pocs, sembla que ha deixat la vella aspiració de refundar el capitalisme per anar a la caça i captura del votant lepenista.
En aquest sentit, ha estat molt comentada a la veïna República la seva evocació a la vella expressió “nos ancêtres les gaulois”, amb la qual durant la III República i a tot l’antic imperi francès s’iniciaven les classes d’història, evocant la Gàl·lia de Vercingetòrix com l’antecedent directe de la grandeur. Controvertida i polèmica, l’expressió ha esdevingut totèmica pels francesos d’origen no-europeu com la prova més palmària de l’eurocentrisme i l’etnicisme jacobí. I l’exmandatari, ell mateix d’origen hongarès, l’ha treta a passeig, afirmant que “des que un esdevé francès els seus avantpassats són els gals”. Malgrat la polèmica, Sarko sap la seva apel·lació toca aquella part de la societat que sent veritable nostàlgia d’una França francesa, orgullosa de la seva història i les seves arrels, tradicionalista i conservadora, enfront dels reptes del multiculturalisme, la diversitat d’orígens, ètnies i ancestres.
L’apel·lació és la darrera mostra d’un debat llarg i sovint no ben abordat sobre la noció d’identitat. Una identitat que tot sovint havia estat negada en base a grans idees filosòfiques i polítiques, com quelcom superat o inexistent, però que rebrota davant els seus il·lusos enterradors. S’estén una mena de melangia davant el temor de no trobar aquella identitat forta que fins llavors havia estat inqüestionable. Un assumpte absolutament delicat, però que no és assumpte només francès. El món en crisi fa semblar a molta gent que les úniques certeses que podia conservar s’esquerden, i que aquesta identitat heretada i estimada, potser l’únic que tenia, també se li posa en qüestió, bé pels efectes de la globalització –que ja és un fet inapel·lable– bé per l’arribada migratòria des dels continents més desafavorits cap al món occidental.
Però –no ens enganyem– el debat sobre la por a perdre la identitat també rau en el fons d’altres temes, com el debat turístic en ciutats com Barcelona, del qual ens ocupàvem a l’article del mes passat. Els efectes negatius del turisme de masses, la gentrificació dels barris, el tancament dels comerços centenaris i la seva substitució pels cadenes comercials i establiments clònics, la sensació d’esgotament en moltes zones i barris també té molt a veure amb la melangia de la identitat de la qual parlàvem. Aquesta sensació de tristesa davant la pèrdua d’un món que havia conformat l’ecosistema vital i el sistema de referents on s’havia crescut.
La identitat no és només una qüestió ètnica, lingüística o religiosa, sinó, ben sovint, trobar certeses davant l’angoixant pregunta de qui som.
La melangia de la identitat
