Qui va ser president del Consell Audiovisual de Catalunya (2004-09) reflexiona sobre la no neutralitat dels continguts televisius, especialment en l’àmbit de l’entreteniment.
Doctor per la Universitat Ramon Llull i llicenciat en Filosofia i Lletres, des de 2011 és degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). Si no fos pel càrrec, assegura que es dedicaria a investigar allò que són intuïcions o percepcions al voltant del fenomen televisiu.
Sota l’aparent neutralitat de les sèries de televisió, de l’entreteniment, s’hi amaga l’entronització d’un discurs dominant?
Divendres de TV3 és un programa neutre a nivell de valors? O Merlí o El Foraster? En absolut. De fet, jo sostinc que l’entreteniment o l’infoentertaintment té un paper encara més important en la formació de l’opinió pública que els informatius.
Hi ha un gran estudiós de la televisió, James Currin, que diu que la televisió i la comunicació de masses ha estat decisiu en molts sectors com el de la partit home/dona; hi ha molts canvis culturals que no haurien estat possible sense el desplegament extraordinari de la comunicació de masses gràcies a la televisió. La televisió no és neutra, sempre hi ha un guió, unes definicions d’allò que es vol transmetre. És cert que en moltes teles privades el que prima és l’interès comercial i per tant es vol transmetre allò que interessa l’audiència. Saben que preparant un programa en una direcció o una altra, condicionen l’esfera pública. I què interessa més l’audiència? Històries banals, puntuals, al límit… per això Tele5, Antena3, l’antic Canal 9 van fer tot un seguit de programes on es banalitzaven les relacions personals i les relacions comunitàries; allò venia. Les televisions privades poden cercar legítimament els majors beneficis possibles però jo sóc dels que penso que una privada que usa un bé públic com l’espectre radioelèctric hauria de complir certes obligacions-…
…i per tant fer també servei públic.
…sí, gestionat privadament, però on el rendiment econòmic no pot ser l’únic criteri. Cada cop estic més en minoria amb això, però ho mantinc. Però sí anem a les televisions públiques, aquestes es troben en un marc molt competitiu i necessiten també aconseguir una audiència notable per justificar les aportacions de diner públic. I al final acaben buscant en prioritat també l’audiència… i tendeixen a oferir productes audiovisuals que es pensa que són els gustos dels públics. Això sense parlar de la tendència creixent a ser un instrument del poder de torn. És horrorós el que passa al Sud d’Europa, a Espanya i Catalunya també, a les televisions públiques.
Tornem al principi, al relat hegemònic.
Sí. Cada programa d’infoentertaintment o d’entreteniment tendeix a proporcionar una mirada del món, uns valors. És diferent el Merlí que ofereix una mirada entre laica, nietzscheana i volteriana de la vida, que un Merlí que tingués una altra interpretació de la realitat. És diferent el Ventdelplà que ensenyava que en pobles rurals també existia la mediocritat humana. La televisió no és neutra, tendeix a transmetre uns valors, allò que en diem l’agenda setting, que són el resultat de les tendències de l’audiència, dels vectors hegemònics culturals que viu la societat i dels interessos econòmics i polítics de les empreses.
I els discursos minoritaris són expulsats…
Hi ha un discurs hegemònic, però no és l’únic. El Salvados dels emigrants, aquella entrevista famosa al president d’Uruguai, o alguns programes que es poden veure comptadament en alguns canals són excepcions dins d’un discurs hegemònic, que és el d’una societat abocada al consum, a uns valors molt relatius, valors d’intercanvi, i que no estan assentats en relats, en narratives, cosmovisions, de sentit, sinó de consum. El consum dels supermercats, d’aquest món comercial que vivim… s’assenta també en els valors hegemònics d’aquests productes audiovisuals.
Com es pot justificar que des de les emissores públiques no es fomentin a penes els plantejaments alternatius?
El drama de la majoria de televisions públiques d’Europa és que s’han construït amb aparells costosíssims que necessiten anar a aconseguir una audiència notable per justificar una despesa excessiva. Això els fa perdre el nord, la missió principal de la seva missió. No dic que una tele pública no tingui l’obligació de buscar la màxima d’audiència, però no a qualsevol preu. No menysvalorant l’audiència, no caient en els vicis d’empreses demoscòpiques que tendeixen a donar una visió de les audiències que al meu entendre no són els adequats. Les teles públiques han de ser molt conscients –i en això hi haurien de treballar els seus consells d’administració però també els consells ciutadans, assessors…– en treballar sobre la guia d’aquells valors que es volen transmetre en prioritat. Parlar-ne sense por. Mirar de cara, perquè de fet, vulguin o no, les televisions són maquinàries de transmissió de valors.
Per tant hi ha un problema estructural que aboca la televisió a caure en aquests discursos hegemònics perquè és el que funciona d’audiència.
La televisió pública ha de rebel·lar davant d’això, ha de saber que té una funció educativa molt important, que té una funció cívica, té un compromís amb el país i no pot caure en aquestes tendències. A Europa encara hi ha algunes teles com la BBC o la danesa, algunes escandinaves, algunes d’Alemanya que mantenen aquest equilibri i saben quin és el seu primer sentit.
Respecte el receptor: l’espectador mitjà sap descodificar i relativitzar els continguts que consumeix o gran part de la gent segueix creient el que veu a la pantalla?
Vista la gran incidència que tenen les teles en la conformació dels valors de les persones i que costa destriar gèneres, codis, formats… sí, cal incidir més en l’ educació de les audiències. A més: la repetició de comportaments o de mentides fa que l’audiència converteixi aquelles mentides en veritats. Imagina’t un ciutadà de Barcelona que de 4 a 6 posa Sálvame Deluxe, de 6 a 8 El Rojo Vivo… imagina’t quina és la cosmovisió que estem proporcionant-li. Jo sostinc –tot i que no tinc dades empíriques– que una part de l’increment de la violència de gènere és producte de l’impacte d’aquests programes. És tant l’impacte que s’acaben donant comportaments com aquests.
Això lliga amb la decisió de diversos mitjans francesos sobre no explicar els retrats personals dels terroristes. Acabaríem no parlant de tantes coses…
Si, però hi ha coses com els suïcidis que no s’expliquen, per exemple. No vull convertir-me en un censor, perquè el que prima en les nostres democràcies és la llibertat d’expressió i prefereixo tenir-ne un excés que una limitació. Ara, la llibertat d’expressió té els seus límits. Si volem una democràcia compromesa, una ciutadania conscient… necessitem uns mitjans audioivuals regulats, d’ampli consens, on imperi la recerca de la veritat i no la proclamació de la mentida. Dignificar la vida pública passa per dignificar els continguts audiovisuals.
Hem parlat de l’entreteniment però no dels informatius, cada cop més contaminats també pel ‘frame’ de l’entreteniment.
És informació espectacle, sí. Sembla que els canals d’informació contínua esperin fets excepcionals per abocar-s’hi; és el seu moment de glòria. Ho he vist amb els atemptats a París, el cop d’estat a Turquia, en un atemptat als Estats Units (la caiguda de les Torres Bessones va ser el primer gran esdeveniment, en aquest sentit). Tenim una notícia que podem narrar en directe, creant entre angoixa i expectació, que fa que la gent conegui la cadena. De totes maneres, em preocupa més que els telenotícies es converteixin en un recipient d’escàndols: una mort d’un nen, una violació, el cotxe que va a 200 per hora… els informatius acaben no informant de la realitat!
Per què se’n parla tant poc, de tot això que dèiem al principi? Hi ha por a aparèixer com uns censors?
Els temes de fons no estan a l’agenda perquè vivim massa al dia a dia, en un moment convuls del món de la comunicació i en què els mitjans públics estan en dubte, sovint per culpa seva. Per exemple, quan parlem de TV3 ho fem de si no es passa amb la seva defensa de la independència, que jo crec que sí. La televisió catalana viu un procés de deslegitimació derivat de la seva identificació directa amb una posició política que és legítima però que no és la de tots els catalans. Aquests debats ens saturen i impedeixen que ens dediquem als temes de fons, que a més són temes molt delicats. Però i tant que cal parlar-ne!
