Em van sorprendre quan em van proposar escriure sobre la pregunta que un fill pot fer al seu pare o mare: “I jo, per què t’hauria d’estimar?”. Confesso que ni tan sols m’ho havia plantejat mai. Fins i tot em va produir una certa incomoditat. Sempre ho he entès com un fet propi de la naturalesa, com un axioma que no necessita demostració: és més que evident que els fills han d’estimar els pares. Per descomptat, encara és més clar que els pares estimen els fills. En conseqüència, d’entrada vaig pensar que tenia poc sentit respondre.
Després vaig entendre que la pregunta té un sentit colpidor i que s’ha de respondre de manera raonada amb absoluta exigència a causa dels casos minoritaris dels pares desnaturalitzats, els que han abandonat els fills, que els han maltractat, que n’han abusat. O aquells pares que prioritzen algun dels fills i els altres se senten menystinguts. Per què a les famílies normals —aquelles en les quals, amb tots els defectes que es vulgui, hi ha amor—, ni es planteja si els fills han d’estimar els pares, perquè surt ben bé de dintre, amb tota espontaneïtat. Fins i tot no acostuma a faltar amor dels fills cap als pares en aquelles famílies una mica més mediocres on no hi ha gaire estimació, aquelles en les quals hi ha hagut ruptures matrimonials o les tensions són freqüents, o en les que es conviu sense trencar, però sense que els uns busquin la felicitat dels altres.
Però tornem a la pregunta, una pregunta incòmoda, gairebé prohibida, que, només de pensar-hi, pot fer que algú gairebé se senti culpable.
Amor instintiu, crisi de l’adolescència
A la majoria de persones, estimar els pares els surt de dins sense necessitat d’interrogar-se per les motivacions. És instintiu. La interrelació pares-fills —i encara més mare-fill— ha estat tan gran en els primers anys de la vida que ni es qüestiona que no hi pugui haver amor. Al nen, si no hi ha una patologia, difícilment se li acudeix una altra cosa.
Uns anys més tard arribarà un allunyament natural dels fills respecte dels pares, un qüestionar-los, un mostrar-s’hi sovint hostil i rebotat. És l’adolescència, etapa en la qual el jove forja molts aspectes de la seva personalitat, talla amarres, va a la contra de tot començant pels seus propis pares, prefereix els amics als familiars, experimenta canvis de caràcter freqüents que se li escapen de les mans i passa sovint —gairebé sense solució de continuïtat i sense cap motiu especial— de moments d’eufòria als d’ensorrament, o a la inversa; una etapa d’inseguretats que sovint es volen tapar amb estirabots i males cares. Però això no implica manca d’amor. És, simplement, la crisi natural d’una etapa de la vida en la qual ni el mateix noi o noia no sap ben bé qui és ni què vol. És un fenomen, en principi passatger, que es cura en pocs anys. O més ben dit, es curava. Perquè avui dia, persones amb edats força més avançades —25, 30 o 40 anys— encara són mentalment unes adolescents. És un dels drames del nostre temps. Una mostra d’aquesta adolescència permanent és la incapacitat de molts per formar una família, perquè se senten incapaços d’assumir responsabilitats.
La bellesa de l’amor familiar
Difícilment un nen es plantejarà el perquè ha d’estimar els seus pares si ha vist que ells s’estimen i, de la mateixa manera, també li han demostrat a ell. Els fills no necessiten només ser estimats pels seus pares, sinó que també els cal veure que els seus pares s’estimen entre ells. Això no s’aprèn amb paraules, “es mama” des dels primers anys de vida i s’arriba a incorporar de manera sòlida al fons del cor. A més, si hi ha amor entre el matrimoni és segur que hi haurà també amor en els fills. I com que beuran i viuran l’amor tothora, estimaran també els seus germans. Per això és tan fonamental l’estabilitat matrimonial, remar tots en la mateixa direcció, saber valorar les mil petites coses de la relació diària, mirar cap a dins i no només cap a fora, no convertir en muntanyes discrepàncies que no són pedretes, perdonar els altres… i, si se’n té capacitat, saber-hi posar humor.
Valorar les coses petites és fonamental. No calen grans coses. La vida de la llar, de l’amor a la família es basa en el que és petit. I saber donar gràcies. També fer de la llar un àmbit de participació, de diàleg, serà molt important perquè tots no només se sentin a casa seva sinó que també ho entenguin com a cosa seva. Una de les tasques més fonamentals per a la felicitat de les persones, però també pel bon funcionament de la societat, és promoure i donar a conèixer la bellesa de l’amor matrimonial. Si això s’assumeix, desapareixen una gran part dels problemes de l’amor en la família. La pregunta està contestada positivament.
Dos conceptes diferents
Estimar no significa idealitzar l’altra o les altres persones. Aquesta crida a la realitat és aplicable a tots els àmbits, també a la relació pares-fills i, en concret, pel cas demanat, en la dels fills pels pares. Ja s’ha dit que, en l’adolescència, segur que el fill no idealitzarà els pares, ben al contrari, però és probable que ho faci de petit, i també passada l’adolescència i la joventut. No poques persones als quaranta, als cinquanta, quan el seu pare o la seva mare ja són morts, tendeixen aleshores a idealitzar-los, quan abans potser els havien deixat una mica de banda. Té el bon sabor de l’estimació, però exempta de realisme i amb culpa.
Sense capficar-s’hi. Els fills pràcticament no paguem mai als pares el que han fet per nosaltres; per descomptat, haver-nos donat la vida, però segur que moltes coses més. Ho tornem en els nostres fills, en la generació següent.
Si l’amor dels fills cap als pares flueix habitualment amb normalitat, hi ha casos i situacions en les quals pot ser més complex. Com s’ha apuntat al principi, hi ha pogut haver maltractaments, abandonaments, abusos, menysteniment. Però, sense arribar a situacions tan extremes, n’hi ha d’altres que poden ser origen d’allunyaments que el fill pot qüestionar amb raó: pares i mares massa absents, que han fallat molt en l’educació, que no van saber estimar bé. Els pares absents són un fenomen creixent. La feina fora de casa dels dos progenitors fa que molts nens estiguin hores sols amb el mòbil, l’ordinador o la televisió veient els que els dona la gana, i mengin i dormin a deshora i malament. Sovint això deriva d’una necessitat, però tampoc no falten els que prioritzen l’èxit personal per sobre de la família. Al final se’ls gira en contra. Però també hi ha pares presents que tampoc saben comunicar l’amor cap als fills.
Curiosament, també es rebel·len molts fills que han estat massa consentits, que sembla que hagin d’estimar de forma especial els pares perquè els ho han donat tot, pares dèbils que donaven tots els capricis per no lluitar per educar. En bona part, educar és posar límits. Els fills consentits, la generació de vidre, són dèbils de caràcter, capritxosos, amb molts punts per queixar-se davant la vida i per fracassar. Per això mateix, més descontents amb els pares.
En casos com aquests, es pot percebre que l’amor cap als pares no és automàtic ni surt espontani. Requereix posar esforç. En primer lloc, de perdonar, i oblidar tenint “memòria selectiva”, per triar el que és bo . Segur que tots podran tenir records de petits, de com la mare el cuidava, de com el pare els acompanyava a fer esport o els ensenyava a anar en bicicleta. Segur que es poden trobar mil motius per estimar els pares i superar un cert buit.
Perdó… i potser distància
Quan els casos són extrems, la voluntat per estimar els pares haurà de superar tot raonament. El que surt espontàniament és rebuig, i només hi ha una paraula clau: perdonar. Segurament molt a contracor. També intentar trobar un punt humà en aquells maltractadors, buscar alguna petita escletxa per on entri llum. Qui sap, pensar que potser també ells van ser maltractats o abandonats i, quan van tenir fills, no ho van saber fer d’una altra manera. En fi, posar amor on no hi ha amor. I, probablement, mantenir distància.
Daniel Arasa és periodista, historiador i exprofessor de la Universitat Pompeu Fabra
