L’educadora i sociòloga parla de les relacions familiars i de com s’han de gestionar els conflictes parentals en les diferents etapes de la nostra vida.
Per què hem d’estimar a la família?
Si parlem de la família d’origen, de la família de la qual venim, val a dir que estimar la família no és un precepte moral que s’hagi de complir. És bo que puguem estimar-la perquè això contribueix en gran manera a la nostra serenitat interior, ens proporciona un sentiment d’arrelament i sovint també de seguretat. Si podem estimar els pares, o els avis, és perquè reconeixem el que han fet per nosaltres, malgrat totes les possibles limitacions que hagin tingut i tots els errors que hagin comès, des de la benvolença cap a nosaltres. Per regla general la família és l’àmbit de relació primària que ens protegeix i ens fa créixer. Podria ser que fins i tot quan falla en aquestes funcions tan bàsiques, igualment ens l’estimem.
I la família que nosaltres hem format? També l’hem d’estimar?
Si es tracta dels nostres fills, els hem d’estimar perquè és responsabilitat nostra. Si hem tingut els fills, és moralment exigible que fem tres coses: que els protegim, que els donem refugi de la intempèrie emocional i que els ajudem a créixer. I, això és, que en tinguem cura, que els estimem i que els eduquem. A més, educar els infants és un deure que tenim amb la nostra societat. Un infant que no se senti estimat difícilment pot ser educat. Aquí hi sol haver una incondicionalitat irracional, i fins i tot en molts casos els fills que no tracten bé els pares, o que cometen actes vils, són estimats pels seus pares.
L’amor cap als pares és incondicional?
L’amor d’un infant cap als pares sí que és incondicional, però el d’un adult cap als seus pares serà incondicional si ell l’ha viscut així en la seva infància. Si no, no. Compte: un amor incondicional a un nen no és un amor que tot ho consenti, sinó una estima que arrela en el fet de ser qui ets i no en el que fas. No ho podem confondre.
Els pares no haurien de donar per fet l’amor dels fills?
No, no, aquet amor no el poden donar per fet. Encara que se l’espera i sovint es dona per descomptat perquè la criança és un acte d’amor que mereix ser reconegut amb amor. Quan no és així, quan no hi ha hagut cura o estima o quan s’ha maltractat i ferit un fill, no només no poden donar per fet l’amor dels fills sinó que poden esperar que no se’ls estimi.
No és habitual sentir persones que manifesten obertament que no estimen la seva família. Aquest fet ens genera una certa culpabilitat?
No és habitual perquè aquesta declaració porta a desvelar que has tingut una infància tràgica o traumàtica i no són coses fàcils de compartir. Encara que cada vegada es justifica més per què la pròpia família no mereix ser estimada. Hi ha persones que inverteixen molt temps a mirar d’estimar una família que no es pot estimar perquè no fer-ho provoca, sí, sentiment de culpa. És trencar amb un fet que es dona per descomptat, és gairebé antinatural, només pot haver-hi raons terribles per no fer-ho. Trencar el vincle sempre porta a fer-se preguntes sobre si tu mateix ho podries haver fet millor, si ets un mal fill o un mal pare, o un mal germà… D’altra banda, cal tenir en compte que les famílies no són blocs monolítics. Es poden estimar uns components de la família, i altres no.
Com es gestiona una ruptura sentimental amb els pares? I com ens afecta?
Ens afecta profundament perquè es trenca o es posa en qüestió un vincle sentimental essencial. La manera de gestionar-la depèn de la profunditat de la ruptura i de les capacitats de cadascú, o de l’ajuda que es rep. A vegades no té per què ser permanent. Si el trencament es pot reparar, segur que això contribueix a tenir una vida millor, perquè la importància d’aquesta relació ve del fet que ens permet sentir més afermades les arrels, i això ens ajuda a sentir pau i ens aprofundeix l’estabilitat. Si amb el temps no es pot reparar el trencament de la relació, és bo que almenys dins nostre puguem comprendre. Això no vol dir ni perdonar ni estimar, simplement vol dir admetre que els pares han fet el que la seva pròpia història familiar, circumstàncies o caràcters els han permès. Si tampoc no podem comprendre, ens queda la possibilitat d’agrair que els pares ens han dut o ens han acollit al món.
En els últims temps hi ha mares que un cop tenen els fills s’adonen que no en volien i generen un rebuig cap a ells.
És cert que en els últims anys algunes mares han expressat aquest sentiment, que fins fa un temps era tabú. Els fills canvien la vida que portaven i els generen preocupacions que no tenien abans. Socialment, la maternitat ha estat idealitzada i s’ha plantejat com un objectiu quasi irrenunciable a la vida d’una dona, un desig que tota dona ha de tenir. Darrerament, això s’ha posat en dubte i s’ha fet visible que no totes les dones se senten còmodes amb el fet de ser mares, amb la dissort que algunes ho descobreixen quan ja han tingut un fill. Val a dir que el fet de penedir-se d’haver tingut fills no implica que no se’ls estimin: hi pot haver una ambivalència de sentiments que impliqui estimar-los quan es tenen malgrat preferir no haver-los tingut. Penso que no idealitzar la maternitat ajuda a prendre millors decisions i, per tant, a ser més conscient del que vol dir tenir fills.
Els pares són qui eduquen els fills, però els pares haurien de rebre una educació per saber educar?
Estic convençuda que sí, que poder accedir a formació alleujaria molts problemes que tenen tant les famílies, com els infants i els adolescents, com la societat sencera. Pensem que educar és una cosa natural, però no és ben bé així. Avui més que mai, les famílies fan pujar els fills en un context en què hi ha la tensió de molts agents de socialització. Darrerament l’educació s’ha complicat molt.
Com s’han de gestionar els conflictes amb els fills? Hi ha una recepta màgica?
S’han de gestionar sempre amb respecte cap a la persona. No podem oblidar que els fills no són propietat dels pares, són subjectes amb drets. I més en particular, quan els fills són petits, els conflictes s’han de resoldre amb un punt de fermesa i autoritat, encara que podem tenir en compte el parer i les idees creatives dels nens. En canvi, quan són adolescents val més que optem pels pactes per anar-los fent autònoms i responsables. En totes les edats, i per descomptat també quan són adults, escoltar bé i explicar-se bé és fonamental. I complir la nostra paraula.
La família és un concepte que per a molta gent ocupa el primer lloc de l’escala de valors. Quins valors ens ha de transmetre la família?
Són molts. Per exemple, la civilitat, l’honestedat, l’exercici de la llibertat amb responsabilitat, estimar desinteressadament, l’autonomia, la capacitat d’esforçar-se amb propòsit, la perseverança, la cura personal i aliena, l’autonomia, i tenir sempre en compte la voluntat i, finalment les necessitats dels altres a més de les nostres.
