La dimensió espiritual participa de la intel·ligència humana, però quina relació té amb la IA? El ChatGPT ens pot resoldre els dubtes existencials?
A casa em van ensenyar que, per intentar tenir una conversa edificant amb algú, en primer lloc, havia de conèixer bé el meu interlocutor, per, després, entendre bé què em deia. En un món cada dia més deshumanitzat, més individualista, la idea de voler conèixer l’altre queda arraconada, fora de joc. I és precisament en aquesta societat que, nosaltres humans, no contents amb la idea d’estar apartat dels altres, decidim crear de forma artificial un element que, abstractament, anomenem “intel·ligència”. Aquesta intel·ligència artificial —IA, de forma hipocorística per als amics— apareix com un company de vida, com un interlocutor que, dia rere dia, guanya més presència, com un narrador omniscient. No voler conversar amb aquesta intel·ligència comportaria privar-se d’explorar un element que, amb subtilesa, ha colonitzat la nostra quotidianitat. Recordant aquell ensenyament que de petit em van brindar els pares, decideixo preguntar a aquesta IA qui és —o què és—, mitjançant una de les formes més fàcils que actualment tenim per acostar-nos a aquest convidat suposadament intel·ligent i essencialment artificial: ChatGPT.
“Bon dia! Soc GPT-5, un model de llenguatge creat per OpenAI. Puc conversar amb tu, ajudar-te amb escrits, crear traduccions, idees, codis, resums o qualsevol altra tasca”. Aquesta és la resposta que m’ofereix el meu company de conversa des de la blancor de la pantalla. Qualsevol podria pensar que aquest assistent virtual només podria ajudar a l’hora de redactar, traduir, resumir… però en el seu missatge el ChatGPT s’obre a ajudar en “qualsevol altra tasca”. Resulta irònic que una creació humana, com és aquest model d’intel·ligència artificial, es presti a ajudar qui li ho demana a crear no només textos, sinó “qualsevol altra tasca”.
Les grans preguntes existencials
Aquesta predisposició amplíssima per part de GPT-5 ens podria fer pensar que, ja que tenim un assistent tan sol·lícit a ajudar-nos, hauríem d’acceptar la invitació a col·laborar i preguntar-li algunes de les qüestions que, des de l’inici dels temps, han sacsejat o afermat l’espiritualitat dels homes. Qui som? Per què existim? Què és la mort? Existeix Déu? Les respostes que rebo a la pantalla de l’ordinador són lacòniques però aparentment prou ben fonamentades. “Som éssers conscients que han emergit d’un llarg procés d’evolució. Busquem sentit i donem significat al món i a nosaltres mateixos. No hi ha una resposta universal sobre per què existim; cadascú construeix el seu sentit mentre viu. La mort és el límit que dona forma a la vida; ens recorda que tot és fugisser. Déu pot ser un misteri, un mirall d’allò que ens supera, o una expressió del sentit que cerquem”.
Bé, tenim una intel·ligència artificial que s’acosta —o ho intenta— a la transcendència, tot oferint una resposta amb la voluntat de saciar la duríssima curiositat humana. Una curiositat que, segons el meu entendre, ha d’estar vinculada d’alguna manera a una altra mena d’intel·ligència, no pas artificial sinó espiritual, fonamentada en la recerca de l’absolut des de la nostra humanitat creada.
Centrem-nos, però, en la intel·ligència artificial. Quan enfoco els meus dubtes cap a la transcendència, entén què li pregunto? Fins a quin punt aquest element que és una creació humana ens pot ajudar a discernir si els homes també en som, d’elements creats? Convivim amb una intel·ligència artificial, però existeix realment una intel·ligència espiritual? I, si la resposta és afirmativa, xoca amb l’anomenada intel·ligència artificial? Ben segur que GPT-5 no m’ajudarà a cercar aquestes respostes.
Entre la raó i la transcendència
Amb la voluntat d’esclarir els meus dubtes, he volgut escoltar tres veus provinents de disciplines i mirades diverses —la filosofia, la teologia i la comunicació— per mirar de capir si realment podem parlar d’una intel·ligència espiritual. Crec que és important encetar aquesta singladura a partir d’esbrinar si existeix aquest mena d’intel·ligència, especialment si es té present que la societat ha anat incorporant noves formes d’intel·ligència —emocional, social o artificial— que han ampliat la nostra manera d’entendre què vol dir “ser intel·ligent”. Però, podem parlar també d’una intel·ligència que s’ocupi del sentit, de la transcendència, del vincle amb allò que ens supera?
El filòsof Francesc Torralba, doctor en filosofia, teologia, pedagogia i història, i catedràtic de filosofia de la Universitat Ramon Llull, indica que el fenomen de “la intel·ligència espiritual és una modalitat d’intel·ligència que ha estat descrita des de fa més de vint-i-cinc anys en la literatura especialitzada”. No es tracta, doncs, d’una idea nova ni improvisada, sinó d’una categoria consolidada dins la psicologia i la filosofia contemporànies. Torralba explica que aquesta forma d’intel·ligència és “inherent a tot ésser humà” i que ens permet “preguntar-nos pel sentit de la vida, prendre distància dels nostres rols professionals, meravellar-nos de la realitat i transcendir”. És a dir, no és un coneixement tècnic ni racional en el sentit clàssic del terme intel·ligència, sinó una capacitat de connexió profunda amb l’existència. Tanmateix, Torralba adverteix que tot en l’ésser humà té límits, també la capacitat de transcendir: “Som éssers finits i contingents, mortals i fràgils, però no sabem, de bell antuvi, on són aquests límits. Els anem descobrint per assaig i error”. És a dir, que, si bé és cert quel’espiritualitat és part de la nostra naturalesa, el seu exercici també està condicionat per la nostra finitud. L’espiritualitat pot obrir horitzons, però no ens fa omniscients.
Intel·ligència, experiència o sentiment?
Des d’una altra perspectiva, Giulia Evolvi, investigadora postdoctoral Marie Skłodowska-Curie a la Universitat de Bolonya, on dirigeix el projecte MERGE sobre mitjans digitals, moviments socials catòlics i gènere, ofereix una mirada més conceptual i crítica. La seva primera reacció ja mostra la complexitat d’intentar definir la possible existència d’una intel·ligència espiritual: “És un concepte certament difícil. Tot depèn de què s’entén per intel·ligència”. Evolvi recorda que fins i tot en el cas de la intel·ligència artificial “hi ha la qüestió de si realment és ‘intel·ligent’”, i que el concepte d’intel·ligència s’ha anat associant, especialment en el context tecnològic, a la capacitat de “generar nou coneixement a partir de dades que ja existeixen”.
A partir d’aquesta definició de caràcter tècnic, Evolvi proposa una distinció: “Si entenem que, basant-nos en l’experiència espiritual, generem coneixement, podem considerar que hi ha una forma d’intel·ligència. Si no, potser seria més correcte parlar d’experiència o de sentiment”. Amb això, la investigadora posa el focus en la dimensió epistemològica de l’espiritualitat: fins a quin punt l’espiritual pot produir coneixement? En el seu raonament, hi ha una frontera subtil entre emoció, experiència i comprensió.
Per la seva banda, la teòloga Ruth Giordano, pastora de l’Església Unida de Terrassa i presidenta de la Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya, aporta una visió més existencial a la definició del concepte. Per a ella, “l’espiritualitat és més que una intel·ligència”. Reconeix, això sí, que dins la teoria de les intel·ligències múltiples es pot parlar d’una “intel·ligència espiritual”, però insisteix, com Torralba, que “l’espiritualitat és intrínseca a l’ésser humà, malgrat que ens fan creure que no és així”. Així, Giordano defensa que la persona no es pot reduir al cervell ni a la capacitat cognitiva: “Sembla que l’ésser humà és només el cos i el cervell, la capacitat cognitiva. Però s’ha demostrat que existeix l’ànima, i que l’ànima, que és com aquesta tercera part de l’ésser humà, és on residiria l’espiritualitat”.
Espiritualitat, més que una intel·ligència?
En conjunt, les tres veus coincideixen a afirmar que hi ha una dimensió espiritual que participa, d’una manera o altra, de la intel·ligència humana. Torralba la concep com una facultat universal orientada al sentit; Evolvi en qüestiona els límits conceptuals i la defineix segons la seva capacitat de generar coneixement; i Giordano la defensa com una expressió natural i inseparable de l’ànima humana. Potser, doncs, la qüestió no rau a determinar si la intel·ligència espiritual “existeix” o no, sinó a comprendre de quina manera s’expressa i quin paper té en el camí de la nostra vida personal i col·lectiva. Ara bé, quina relació pot arribar a tenir amb la intel·ligència artificial?
Torralba apunta que la frontera que separa aquestes dues menes d’intel·ligència és clara: “La intel·ligència artificial ens permet calcular amb gran acceleració, processar enormes camps de dades i endreçar els continguts de l’univers digital, però no és el motor per activar la intel·ligència espiritual”. Segons ell, aquesta última, indestriable de l’ésser humà, “s’activa a través del silenci, de la soledat, del diàleg socràtic, de l’escolta de la música i de la contemplació de la bellesa natural”. Tot i que la IA pot facilitar informació, “les preguntes metafísiques que bullen en tot ésser humà no tenen resposta per a la IA”. En definitiva, pot ordenar respostes preexistents, però no generar-ne de pròpies —i, cal tenir present que cap de les respostes tindrà una gran profunditat.
Evolvi, en canvi, veu una cooperativitat més subtil entre les dues intel·ligències: “Hi ha una connexió entre espiritualitat i intel·ligència artificial en la manera com aquesta ha estat concebuda”. Recorda que la IA “és un projecte llarg, nascut als anys cinquanta, per imitar l’ésser humà”, i que avui “moltes aplicacions, fins i tot religioses —com les apps de pregària o meditació—, són formes d’intel·ligència artificial”. De fet, tal com explica Evolvi, el Vaticà va autoritzar l’ús d’aplicacions per preparar el sagrament de la confessió, però amb un ús sempre lligat a dur a terme una confessió real amb un ministre ordenat. És en aquesta pràctica on s’entreveu la possibilitat que la intel·ligència artificial fos “un complement a la intel·ligència espiritual, una ajuda prèvia al diàleg amb una comunitat o amb un guia humà”.
Biaixos espirituals
En aquesta línia, la inquietud espiritual i la IA podrien tenir una relació intrínseca. Tanmateix, la investigadora italiana adverteix que “la IA reflecteix el context cultural dels qui l’han creada” i que “no és neutral”. Aquesta manca de neutralitat pot generar biaixos espirituals, com quan un sistema d’imatges associa “el concepte de lloc religiós exclusivament a una església”. La IA, diu, pot facilitar l’accés a experiències espirituals, sí, però també limitar-les o desvirtuar-les, especialment si l’usuari que decideix explorar a través de la IA la seva espiritualitat no comparteix un posicionament cultural o social amb les persones que programen els sistemes operatius.
Ruth Giordano comparteix el punt de vista de Torralba i creu que la IA “pot ser un instrument per conrear la vida espiritual”, això sí, sempre que s’utilitzi amb discerniment i des de la seguretat d’una recerca espiritual prèvia essencialment humana, sense interferències. Explica que “algunes persones han arribat a grups de fe després de preguntar a la intel·ligència artificial com apropar-se més a Déu”. Així i tot, reconeix que “hi ha el perill que només ens quedem amb l’eina i no aprofundim”, ja que les respostes que ens donarà la IA, tal com també apunta Evolvi, dependran “del que el sistema hagi emmagatzemat i de quina espiritualitat s’hi reflecteixi”.
En definitiva, la IA pot ser una porta d’entrada, però no el camí. Pot suggerir direccions, però no viure l’experiència. Com assenyala Torralba, “la IA no pensa per si mateixa”; com recorda Evolvi, pot transmetre biaixos culturals; i com adverteix Giordano, es pot convertir en un miratge si ens quedem només a la superfície. El repte, doncs, no es fonamenta a fer-la servir per alimentar la intel·ligència espiritual, sinó assegurar que, en l’era dels algoritmes que imiten el pensament, no perdem una de les nostres capacitats més humanes: la d’esdevenir cercadors de sentit.
El sorgiment d’una nova religió?
Submergits en aquesta tensió cooperativa entre espiritualitat i tecnologia, miro de dur a l’extrem el conflicte que podria sorgir entre aquests dos elements. Sobretot, perquè veig que, en el meu entorn més proper, la IA —encarnada en ChatGPT, el meu interlocutor inicial— ha esdevingut una mena d’oracle que resol tota mena de dubtes i preocupacions. En un món sense preguntes: pot la tecnologia arribar a ocupar el lloc de la religió?
Per a Evolvi la idea que la tecnologia té un paper espiritual és antiga. Segons explica, ja als anys noranta van aparèixer moviments de tecnopagans, neopagans que feien servir internet com un espai sagrat, i feien rituals, trobades i pregàries col·lectives a través de xats. “Internet es convertia en un mitjà màgic —assenyala—, un lloc on crear comunitat quan no hi havia temples físics”. D’aquí sorgiren experiències com la Turing Church, una mena de culte digital que venera la IA i veu en el seu desenvolupament un pas evolutiu cap a una forma superior de consciència.
Evolvi afegeix que, a banda d’aquesta aproximació religiosa a la tecnologia, la revolució digital ha transformat també el concepte de l’autoritat religiosa: “Avui molts joves prefereixen seguir líders espirituals en línia abans que assistir a temples físics. Amb la IA, això és encara més complex, perquè pots fer preguntes sobre la culpa, el sentit o la fe, però no parles amb un ésser humà”. Probablement per això, “el papa Francesc va advertir sobre els riscos de confiar en excés en la intel·ligència artificial”, i, tot continuant la línia traçada pel seu predecessor, el papa Lleó XIV va dedicar una part de la seva primera homilia com a pontífex a reflexionar sobre el paper de la IA.
La mort i l’algoritme
Parlar de la transcendència ens porta a parlar de la mort. I avui, fins i tot aquest últim misteri humà és reinterpretat per la tecnologia. La IA també vol donar resposta a com les persones vivim la pèrdua d’un ésser estimat. De fet, cada vegada hi ha més aplicacions creades per mitigar el dol que recreen la veu de la persona difunta o imiten els seus patrons de conducta per respondre, per exemple, com ho faria en una conversa eventual. Segons Evolvi, “ja hi ha projectes que intenten alleujar el dol amb la tecnologia —com codis QR a les tombes o perfils socials que continuen actius—”. Tot i que poden oferir consol, adverteix: “El problema apareix quan la IA recrea la persona —li dona veu o parla en el seu nom—, perquè llavors ja no és realment ella”. El que ofereix la màquina és una presència aparent, però no serà mai real.
Torralba alerta que aquests simulacres poden distorsionar el procés natural del dol: “S’han detectat casos de persones que empren eines d’IA per mantenir relació amb una simulació de la persona que els ha faltat”. Però recorda que “la IA no pot apaivagar el buit infinit que genera la mort, perquè no té la facultat d’estimar ni de ser estimada”. Per a ell, el dol és un procés espiritual que requereix temps i silenci, no pas algoritmes.
També Giordano reconeix que la IA pot ajudar, però adverteix del perill de fugir del dolor: “Entendre la IA com una anestèsia tampoc ens pot acabar d’anar bé, perquè l’experiència del dolor és necessària per a la vida”. El patiment, diu, forma part del camí de creixement humà i espiritual. Així doncs, mentre la tecnologia intenta desafiar la mort oferint il•lusions de continuïtat, la condició humana ens recorda que la pèrdua és el revers inevitable de l’amor. Els algoritmes poden reproduir una veu o una conversa, però no poden reviure la presència, ni curar el buit. Com conclou Torralba, “la IA pot simular emocions, però no estimar”.
