Tot i els riscos, l’autoestop augmenta entre els joves que cerquen una nova manera de viatjar més lenta, menys dependent de la tecnologia i més connectada amb els altres. Es tracta d’una tendència a l’alça sobretot al nord d’Europa, mentre que al sud costa trencar tabús.
Als anys setanta, fer autoestop era habitual per desplaçar-se, especialment per a aquells que no tenien cotxe, tenien pocs diners o eren massa joves per conduir. Només calia situar-se en un voral segur, aixecar el polze i esperar que parés un cotxe que anés en la direcció del nostre destí i ens hi pogués acostar una mica. Tot i els riscos, fer autoestop es basava en la confiança i va arribar a simbolitzar també una certa idea de llibertat. Però a la dècada dels noranta, a Espanya, l’impactant crim d’Alcàsser —tres nenes que feien autoestop van ser segrestades i torturades fins a morir— va instal·lar la por a la societat i va accelerar la desaparició d’aquesta pràctica.
Avui, però, fer autoestop torna a ser una tendència a l’alça. Les noves generacions reconeixen els avantatges i valors d’una pràctica que, avui, ja no associem tant a la llibertat com a la sostenibilitat, a la desacceleració i a la connexió amb persones reals. Només cal fer una ullada a l’etiqueta #hitchhiking a les xarxes socials per comprovar com s’ha revifat aquesta manera de desplaçar-se i viatjar.
Alguns ho veuen com una reacció contra la hiperplanificació i l’excés de tecnologia que domina els viatges contemporanis, una tecnologia que ens desconnecta cada vegada més de les incerteses del món real. Per a altres persones, és també una manera de viatjar econòmica i sostenible.
La tendència, marcada per factors culturals i socials, es viu amb més intensitat als països del nord d’Europa. Ho constata Miki Kisenvole, periodista i viatger expert, autor del llibre Guía del autoestopista soviético, on relata el seu viatge a dit per les fronteres de l’URSS: “Al nord d’Europa i a països com Polònia o Alemanya, viatjar fent dit és habitual; la majoria ho ha provat almenys una vegada”, explica el periodista, tot afegint que la situació no és igual al sud d’Europa. “Ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a Portugal, ni a Itàlia. Són països que van fatal per fer autoestop; la gent no para mai”.
Les dades de Hitchwiki, guia col·laborativa sobre l’autoestop, ho confirmen. Segons aquesta plataforma, on es comparteixen rutes, consells pràctics, bones parades i informació de seguretat, països com Irlanda, Holanda o Dinamarca són considerats més hitch-friendly, favorables per fer autoestop. Espanya es troba en el grup de països on la gent menys s’atura, no tant per una qüestió de seguretat com cultural, tal com valora també Kisenvole: “No està vinculat a la seguretat, sinó a la tradició i a l’hàbit cultural”. A més, la infraestructura i la densitat de trànsit influeixen: països amb carreteres secundàries segures i amb cultura de compartir cotxe faciliten l’autoestop, mentre que en zones molt urbanitzades o amb trànsit caòtic és menys comú.
Els valors de fer dit
A diferència de la idea de llibertat que tenia als anys setanta, avui fer dit sedueix els joves per motius ètics, socials i personals. Molts destaquen la connexió humana i l’espontaneïtat. “Et dona un contacte humà espectacular i fa que, encara que viatgis sol, no t’hi sentis”, diu Kisenvole. Viatjar a dit obliga a confiar i a interactuar amb desconeguts, i pot generar converses inesperades i fins i tot connexions que derivin en una amistat, tal com al mateix Kisenvole li ha passat.
Segons l’OMS 2025, cada cop més joves pateixen aïllament social. En una societat solitària, moltes persones cerquen interaccions reals. L’autoestop es percep com un antídot social, una manera de connectar amb altres i sentir-se part d’una comunitat.
Hi ha també la qüestió de l’experiència del viatge, més enllà del turisme de masses. Segons Kisenvole, “no només estalvies, sinó que vas a llocs menys coneguts i tens accés a experiències impossibles d’una altra manera”. Moltes persones ho fan també com a reacció contra la hiperplanificació i l’ús d’aplicacions digitals: busquen viatjar a un ritme més lent i humà, on el temps no està marcat per apps ni horaris estrictes. Un factor lligat al de gaudir del viatge lentament, sense presses, observant el paisatge i compartint la ruta amb altres persones.
Finalment, l’autoestop té un clar valor ecològic i sostenible, ja que compartir trajectes redueix les emissions, un factor clau en l’actual consciència ambiental. Aquest és un dels aspectes que també destaca Martín Herráiz, promotor de l’aplicació DedoCar, que s’inspira en la pràctica de l’autoestop per facilitar els desplaçaments.
L’altra cara de l’autostop
La pràctica de l’autoestop no està exempta de riscos i inseguretat, que afecten molt més les dones que els homes. El cas de les nenes d’Alcàsser és extrem, però desgraciadament no l’únic. L’escriptora francesa Virginie Despentes relata en el seu llibre Teoria King Kong com va ser violada en grup als disset anys per uns homes que la van agafar en un cotxe. L’artista Pippa Bacca va ser violada i assassinada l’any 2008 a Turquia mentre feia un viatge en autoestop vestida de núvia. Havia sortit de Milà amb l’objectiu d’arribar a dit a Israel per transmetre un missatge de pau entre cultures. Són casos coneguts, però n’hi ha molts d’anònims.
Mike Kisenvole reconeix que la situació és més complicada per a les dones que per als homes, tot i que ell mateix també ha patit algun ensurt, com quan va ser víctima d’un segrest al Brasil. Així va aprendre una important lliçó: “La gent no condueix pensant en fer mal, però cal sentit comú. Has de triar bé amb qui puges, evitar zones conflictives i prendre mesures com fer fotos de la matrícula”, explica. A banda de les agressions, els principals riscos inclouen la conducció temerària i el consum d’alcohol.
Una fórmula actualitzada
Tot i els riscos i tabús que la pràctica de l’autoestop encara desperta a casa nostra, diverses iniciatives busquen actualitzar els seus valors i aprofitar-los en noves fórmules més pràctiques i segures. Així, per exemple, una mena d’autoestop organitzat es va posar en marxa al nucli de Mas Guimbau, al barri de Les Planes, a Collserola. Fa uns anys, en aquest barri de cases aïllades es va crear Barristop, que intentava posar en contacte possibles conductors i usuaris que necessitaven desplaçar-se cap a altres zones. Tot i que ja no funciona, la iniciativa va derivar en un servei autogestionat pels mateixos veïns, organitzats per WhatsApp.
De manera molt més estructurada, el projecte DedoCar —una aplicació que permet compartir trajectes amb seguretat i control— també s’inspira en l’autoestop. Martín Herráiz, el seu impulsor, explica que aquesta app es basa en “l’autoestop, però optimitzat”. De moment compta amb 3.400 usuaris preinscrits i permet compartir viatges diaris aprofitant els seients que queden lliures. La idea la van tenir Herráiz i altres companys quan la seva empresa, Telefònica, va traslladar el centre de treball a Las Tablas, una zona mal comunicada que obligava a agafar el cotxe. “Es formaven embussos i problemes de trànsit molt importants per arribar-hi”. I va sorgir la idea de buscar la manera de compartir trajectes i reduir la xifra de cotxes. Tal com recorda Herráiz, un cotxe atrapat en un embús pot contaminar fins a un 80 per cent més.
A diferència d’altres aplicacions de carpooling com BlaBlaCar, DedoCar és com un autoestop modernitzat: permet compartir cotxe en trajectes habituals sense planificar-ho amb dies d’antelació, amb coincidències automàtiques en temps real i repartiment just de despeses. DedoCar mostra que la filosofia de l’autoestop pot adaptar-se a la vida moderna sense perdre els seus valors essencials.
