De B. Pascal (1623-1662) és la coneguda frase “el cor té raons que la raó no sap”. Ha plogut molt des que l’Home de la modernitat i la raó va anar prenent a la cosmovisió religiosa i medieval, aquells valors que havien quedat encarcarats per donar-los nova vida com la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
La societat “líquida” d’avui però, presidida pel consumisme i uns avenços tècnics i científics sovint al servei del discurs capitalista dominant, ja s’han encarregat de posar damunt la taula fins a quin punt aquests “valors renovats” han estat pervertits.
Quin ha estat i està sent l’engany? Per on s’està despullant avui la veritable essència humana?
Que l’explicació des de la Raó, el pensament, el saber objectiu no ho són tot. Venim amb unes cartes marcades i no són genètiques ni neurològiques, per bé i per mal. Cartes i matriu, fruit de l’Amor i el desig de l’Altre, que ens ha precedit. Emocions que amb paraules s’han impregnat al nostre cos, configurat la identitat i la relació amb el món.
A partir d’aquí, prendre consciència de la “força amagada d’allò més primari del nostre cor”, de la responsabilitat subjectiva en allò que fem, de respondre a aquest deute a l’Altre de l’amor i al mateix temps, configurar un desig propi, singular i diferenciat d’aquest l’Altre, no sempre amb la seva comprensió o vist-i-plau, sense auto-enganys, esdevé la tasca pròpia de creixement personal.
El mateix Pascal ja ens interpel·lava en allò que avui es pretén defugir. “Que és l’home dintre de la naturalesa? Gens pel que fa a l’infinit. Tot pel que fa al no-res. Un intermedi entre el no-res i el Tot”.
Cor, raons, valors i modernitat
