Qui diria que és més lliure: un fumador addicte o bé una persona molt panxacontenta? Què considera més rellevant: les llibertats públiques –d’expressió, polítiques…– o l’autodomini de la pròpia vida? Es pot ser feliç sense llibertat? S’és responsable d’alguna cosa que no s’ha decidit? Totes aquestes qüestions, i d’altres que vostè podria descriure, tenen a veure amb una de les notes més definitòries de l’ésser humà: el fet que gaudim d’un do, el de la llibertat. No el tenen les mascotes, ni les màquines, ni… anava a dir els “fanàtics”, però aquests –si són humans, i ho són! – deuen ser recuperables. Quan un alumne em diu que no fa quelcom perquè “no li dona la gana” (estudiar, o demanar perdó, o el que sigui), d’entrada em quedo una mica desanimat: raono –dins meu– com si la proposta amable d’un bé hagués fet fallida. Però, en el fons, és genial: és lliure!
Cap animal o cap màquina m’ho haurien dit, això; és un “signe de llibertat”. Se sol dir que la llibertat és la capacitat d’escollir: expressa el no estar sotmès a un subjecte diferent d’un mateix. Això que ens permet fer quelcom o no, i ens mostra com a lliures, però també responsables dels nostres actes. Per això, a l’alumne entremaliat que em diu que “no li dona la gana” li recordo que aquesta actitud –tan pròpia de les pel·lícules i de les realitats vitals dels adolescents– no li treu pas la responsabilitat. Però em temo que aquesta part no l’assimilen fàcilment: només quan l’espifien de debò.
Se n’ha parlat molt de llibertat: des dels clàssics fins als existencialistes del segle XX, i en contextos no només religiosos o polítics, sinó també psicològics i antropològics. Estimem la llibertat, encara que –a vegades– ens faci patir, o permeti la realització d’accions dolentes. És rellevant distingir diferents nivells de llibertats, que resumiria en tres: a) la llibertat psicològica (la tenen les persones no estan sotmeses a una addicció o minusvàlua –especialment psíquica– que els impedeixi ser amos d’ells mateixos); b) la llibertat política (s’expressa en no patir coerció en les nostres accions externes: presó, repressió, amenaça o pors objectives); i c) la llibertat metafísica (que, a vegades, alguns anomenen, “llibertat moral”), en el sentit que no estem sotmesos a res ni a ningú. Descarto la tercera, que només pretenen els qui volen ser déus; les altres dues les veig necessàries per a comportar-nos com humans. No podem pas fer-ho tot, però allò que desitgem o projectem endegar ha de ser “perquè ens dona la gana”. Prèviament, pares o mestres o herois o amics o Déu (en el supòsit de la seva existència), ens hauran orientat potser sobre els perquès de cada decisió. Mai esclaus, sempre lliures, sempre responsables.
No els citaré autors, avui. Però sí, fidel al títol de la secció, les solucions que voldria generar. En concret tres: a) pares, tutors i mestres: eduquem els fills i alumnes en la llibertat, no en el “caprici egoista”: que pensin per què trien fer cada cosa; b) polítics: permeteu la lliure expressió –pacífica i respectuosa– de la voluntat dels ciutadans formats, que –si es té cura de l’educació cívica– seran majories assenyades; c) jutges: exigiu responsabilitats –d’acord amb les bones ordenacions que prevegin els legisladors– a les persones que han actuat lliurament, i no us deixeu manipular, corrompre o instrumentalitzar. I tot, perquè “us dona la gana”. Qui és més lliure?, preguntava al principi. El que escull allò millor, perquè “li dona la gana”. No s’és feliç sense llibertat, i potser tampoc triant els mals camins.
