El professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull parla de les ferides que, segons ell, ha “reobert” el referèndum.
A la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull, de la qual és professor Ferran Sáez, comentem els esdeveniments que han tingut lloc al país les darreres setmanes.
Creu que el referèndum ha generat algun tipus de ferides a la societat?
El referèndum no genera ferides. En tot cas en reobre de ja existents. I les reobre especialment en la gent gran, la generació que més proactivament s’ha comportat aquests dies. Ferides completament identificades amb imatges de la Guerra Civil. Per a molta gent està molt viva la idea que els franquistes han tornat a entrar per la Diagonal com el gener del 39. Per tant, ara hem tornat a un lloc que no havia estat mai cauteritzat degut a la inèrcia de la Transició, que va consistir en fer veure que aquí no havia passat res. Si haguéssim fet com Alemanya o França, no s’hagués obert cap ferida, perquè no haurien existit. Aquests dies, per exemple, hem pogut sentir crits de ‘Viva Franco!”.
Es pot calibrar el grau de profunditat d’aquestes ferides?
A veure, ha succeït una cosa que cal valorar molt positivament. Als anys trenta Barcelona era una ciutat violenta fins a límits estratosfèrics. Avui, afortunadament, i tret d’alguna estupidesa, no ha passat absolutament res. Que en una societat polaritzada ningú hagi tret la navalla, és una cosa de la qual tots ens n’hem de sentir orgullosos. No hi ha hagut cap mort, ni res d’això. Només hi ha una excepció: la gran pallissa del dia 1 d’octubre per part de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil. Això sí que va ser un acte premeditadament violent per estendre el terror.
Alguns defensen aquesta actuació…
La Policia Nacional i la Guàrdia Civil estaven fent la feina que els van encarregar: terroritzar la població. Aquell dia era possible aturar la població d’una altra manera i fins i tot ignorar els resultats. El referèndum no tenia determinades garanties formals i no l’hauria acceptat ningú, com ha passat.
Hi ha qui parla de fractura social. Existeix?
No. Això és una percepció absolutament interessada per remarcar que hi ha uns dolents que han obert la caixa dels trons. És ridícul. Aquesta fractura ja existia, tenia molts anys i no l’ha iniciat ningú. Fins ara ens esquivàvem la mirada, però ara hem decidit mirar-nos als ulls. Alguns surten al carrer amb la bandera espanyola i altres ho fan amb l’estelada. Uns i altres ens pensaven que els altres eren quatre gats i ara ens hem adonat que tots érem bastants més. Per tant, si d’això en diem fractura, tota societat està fracturada; perquè tota societat està polaritzada.
Avui s’estan vulnerant drets que ja es creien consolidats?
Moltes persones que tenien una mirada ingènua respecte el dret, aquests dies han tingut un cobriment de cor. Alguns es pensaven que l’ordenament jurídic era un monòlit inamovible caigut del cel, quan en realitat la llei és una cosa d’una fragilitat extraordinària i la justícia té els ulls tapats, però els qui l’apliquen no. Tots els jutges tenen uns lligams, que en casos com aquests, són inevitables. L‘Estat són tres poders –executiu, judicial i legislatiu– i quan l’Estat es veu amenaçat treu totes les armes de les quals disposa, incloses les del poder judicial. Estem parlant d’un Estat que raonablement es vol defensar a qualsevol preu i, ara per ara, la lliçó que tenen apresa és que vulnerant drets, es guanya.
Aquests “ingenus” potser confiaven que després de quaranta anys i en un suposat sistema democràtic europeu aquests valors bàsics estaven més consolidats.
Efectivament, però Espanya té algunes anomalies respecte Europa. Especificitats que fem veure que són insignificants, però que no ho són. Per exemple, l’Audiència Nacional va començar a funcionar el mateix dia que es va dissoldre el Tribunal d’Ordre Públic, una institució franquista dedicada a perseguir dissidents. Per cert, estan al mateix edifici! El cas de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart, per exemple, no s’aguanta per enlloc, però, el seu aïllament de la societat catalana ha tingut efecte a favor d’aquells que els han detingut. Volíem confiar que hi havia una separació de poders, però és evident que no és així. I la llista d’anomalies encara podria ser més llarga: el paper del Consell d’Estat, el fet que la Guàrdia Civil no depengui del Ministeri d’Interior, etc. I no podem oblidar, que la persona que ha vulnerat flagrantment la Constitució, ha estat Felip VI, perquè segons aquesta el rei té un paper arbitral i aquest no s’ha produït.
El procés ens treu una bena dels ulls o ens adverteix d’un futur estat més involutiu?
Ens mostra una realitat que ja teníem, però que estava amagada. L’esperit de l’Estat Espanyol és, per una banda, no reconèixer altres subjectes polítics que tinguin unes característiques nacionals i, per altra, utilitzar les lleis sempre a la defensiva. La Constitució no es concep com una estructura que permet que fructifiquin coses, sinó com una mena de gàbia. I quan es fa una interpretació de la llei dirigida políticament és normal que un acabi ensopegant amb situacions d’aquestes característiques.
Un dels valors que aquests dies més s’ha posat sobre la taula ha estat diàleg. Aquesta és la solució?
En això, el més sincer ha estat Mariano Rajoy. En una compareixença va venir a dir que aquesta paraula sonava molt bé, però ni parlar-ne. Per les dues bandes s’ha plantejat el diàleg d’una forma tan immobilista que el fa inútil. Cap dels dos han cedit prou. Ara bé, amb una diferència substancial, en un cas així, qui tenia la paella pel mànec era aquell que havia de fer el primer pas.
Si tenim en compte els valors fundacionals d’Europa, hauria d’haver estat més ferma la reacció davant alguns fets ocorreguts aquests dies a Catalunya?
Fa quinze o vint anys ja vaig escriure dos o tres articles al diari Avui sobre el que en vaig dir l’europapanatisme –la idea que Europa era una solució pràcticament de tot–. I això no és així! De fet, el primer senyal d’estrès que va tenir Europa, la guerra de Bòsnia, ni tan sols el va mirar. La Unió Europea ha actuat d’una forma decebedora i deslleial tenint en compte l’insòlit grau d’europapanatisme que hi ha a Catalunya. Però Europa no ens fa cas, ni ens ha fet mai cas. De fet, si es tracta de viure tan malament com Suïssa o Noruega, que estan fora de la Unió, jo m’hi apunto!
Després del referèndum, quins valors queden més tocats?
El pacifisme. Aquí s’ha jurat i perjurat que qualsevol pretensió política que tingués un rere fons pacífic era legítima. I ja hem vist com ha anat tot plegat! En canvi, contràriament, tots els governs espanyols des de la mort de Franco han dialogat amb ETA. Si hi ha vuit-cents morts sobre la taula parlem, sinó no. Una actitud molt inquietant…. Dit d’una altra manera, la idea que fent les coses pacíficament s’arregla tot ha quedat tocada. També, i en relació amb aquesta idea, hi ha altres valors perjudicats. Moltes manifestacions molt ben coreografiades no han tingut cap efecte a la societat espanyola i internacional. El resultat de grans actes de civisme, com per exemple, la cadena humana, han estat zero. I això per mi, més que decebedor és trist. Si quan no es fa res de dolent no s’obtenen resultats, això vol dir que les coses funcionen d’una altra manera.
D’aquestes paraules que ens acaba de dir algú podria entendre que el camí hauria d’haver estat un altre…
No, en absolut. Aquesta és una lliçó que no hauríem d’escoltar, perquè podria ser molt perillosa. La vida humana està per davant de qualsevol altra consideració. Ara bé, aquesta ambigüitat em genera una visió molt fotuda.
De cara al futur, quin és el seu pronòstic respecte “aquestes ferides reobertes”?
Aquests dies he vist coses que no m’esperava. Per exemple, persones amb una bandera espanyola i una estelada manifestant-se junts. No sabem com acabarà tot, però el fet que en un mateix edifici hi hagi banderes de diferents tendències i que els veïns no es facin la traveta, demostra que som una societat madura i que no vol repetir determinades coses.
