L’escola catalana ha estat històricament model d’aprenentatge. Així, als centres educatius d’aquí s’educa els infants i joves en els valors democràtics de la participació, el diàleg, el respecte i la no-violència.
A més, l’escola catalana ha estat des dels anys seixanta –i continuarà sent-ho esdevingui el que esdevingui Catalunya– un lloc d’inclusió, de trobada, de contacte i d’acollida de milers de famílies arribades de la resta de l’Estat espanyol i d’arreu del món. Les escoles, com cap altre institució, són centres de tolerància profunda i de convivència sincera. A l’escola es juga el futur d’una societat. I fins al moment, present –res fa pensar que hagi de canviar– han estat un autèntic èxit del conjunt de la societat catalana.
Aquests darrers dies, alguns partits polítics han acusat des de la blasfèmia els centres educatius catalans de fomentar una ideologia nacionalista excloent i de no actuar amb la neutralitat necessària en un país modern i civilitzat com és el nostre. L’educació hauria de ser prioritat per qualsevol país i precisament pel reconeixement a la seva tasca diària, l’escola i els seus professionals, segurament amb virtuts i defectes, no haurien de ser usats mai com a arma política.
Les agressions als centres escolars, en aquest cas reals i verbals, són el pitjor missatge que els alumnes, els pares, tota la comunitat educativa i la ciutadania en general poden rebre. Precisament, el 2 d’octubre, l’endemà dels fets que tots recordarem durant tota la nostra vida, una mare es preguntava: “Com explico a la meva filla que uns policies, aquells que l’han de protegir, han fet malbé la porta de la seva escola?”.
Cal protegir la nostra escola, espai de convivència i d’educació en valors, de la tensa situació que vivim. Contra l’escola, no tot s’hi val. Deixem-la al marge de la batalla política.
Protegim la nostra escola
