Parlar d’una obra de Margarida Artizeta (Valls, 1953), com és La filla esborrada, és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat a través d’anys d’ofici.
Amb una veu rica i desimbolta i un estil poètic elevat, l’autora ens situa l’any 1945 i ho fa des dels records d’una anciana que vol deixar el llastre d’una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la. Aquesta revelació es produeix al llarg de l’any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d’una vida d’incògnites i falses respostes.
La novel·la enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d’amor i de necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel.
De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l’egoisme, les pors però també el sacrifici i l’ànsia de llibertat.
Una equació de valors, positius i negatius, coronada per una banda sonora deliciosa.
