La mirada argentina davant la memòria és reconciliadora, un reflex immediat d’una realitat que fa possible les utopies impostades i imposades d’uns països còmplices amb la seva història més sòrdida i sagnant. Mentre l’Estat espanyol es manté impassible davant els episodis més obscurs del franquisme –després de vuitanta anys, cap de les institucions estatals ha reconegut els 3.358 executats i els 78.660 represaliats pel règim a Catalunya–, a Argentina s’han sentenciat 48 genocidis en el major procés judicial de la història del país llatinoamericà sobre Drets Humans comesos a la Antigua Escuela Mecánica de la Armada (ESMA), on unes cinc mil persones van ser detingudes, torturades i exterminades durant la dictadura militar.
La sentència, dinou condemnes entre vuit i 25 anys, sis absolucions i 29 perpètues, entre elles la del excapità genocida Ricardo Miguel Cavallo, amic de la monarquia espanyola que va intentar intercedir al seu favor quan estava pres a Madrid al 2003. Aquesta és la xifra de l’anomenada “megacausa ESMA” pel volum i la intensitat dels 789 crims de lesa humanitat que el passat dimecres 29 de novembre de 2017 el Tribunal Oral Federal nº5 de Buenos Aires va decretar després de cinc anys de litigis.
En aquest procés demolidor per les 729 víctimes implicades, s’ha constatat un dels episodis més funestos de la dictadura argentina: els “vols de la mort”. Encaputxats i sedats de Pentotal, milers de dissidents són arrossegats pels pilots d’aquests vols infernals, avui condemnats a perpètua, i llançats en caiguda lliure al Río de la Plata. La sentència ESMA es considerada el procés judicial per crims contra la humanitat que un estat nacional porta a terme per primera vegada. Altres cops han estat els tribunals internacionals que s’han fet càrrec dels judicis. Avui, la Justícia argentina està d’enhorabona. Que serveixi d’exemple.
