La mitjanit a primera vista és només el pas d’un dia a un altre, però en l’imaginari col·lectiu i simbòlic, la mitjanit és una frontera carregada de sentit. La il·lustradora i artista Kveta Pakovská, en els seus universos visuals, la retrata com un espai on conviuen el misteri i la possibilitat; l’indret on el que ha estat i el que encara no és dansen junts. La màgia de la sorpresa i la incertesa.
No és estrany, doncs, que molts pensadors i artistes creatius hagin assenyalat aquests espais liminals com els més fecunds per a la transformació. En aquest sentit, recuperem la definició d’aquesta idea plantejada per Foucault, qui parlava de la necessitat de “fer de la vida una obra d’art”. I potser només quan ens situem en aquest punt de suspens, en aquesta hora sense definició clara, podem començar a crear-nos de nou. El cos com a lloc on es projecten els discursos i espai de llibertat i a la vegada de resistència. Aquest plantejament simbòlic del cos el trobem també reflectit en el imaginari de Pakovská, on apareixen figures híbrides, rostres suggerits i cossos que es mouran dins espais màgics i en suspens. Així mateix, el silenci esdevé significatiu i necessari, és part de la comunicació i forma part del desenvolupament de l’individu i l’escena; en ocasions ajudant a donar èmfasi en l’expressió mateixa del buit existencial o la de la incertesa.
Els humans som éssers narratius donat no només vivim, sinó que necessitem explicar el que vivim. Així mateix, la identitat no és quelcom estàtic, sinó un procés dinàmic, un relat que podem reordenar, ampliar o revisar. D’aquí el poder psicoterapèutic de la ressignificació, en el fet d’adonar-nos que una ferida antiga pot deixar de ser una condemna per convertir-se en saviesa; un error pot ser el capítol incòmode d’una història d’aprenentatge i un trencament, la porta a una nova identitat.
Aquesta mirada té arrels profundes en la filosofia contemporània, que ens recorda que l’existència no queda determinada només pel que succeeix sinó pel que fem amb aquella experiència. En aquest sentit, Sartre argumentava que l’existència precedeix l’essència, mentre que Arendt apunta sobre la capacitat de renéixer constantment gràcies a la capacitat de començar de nou, fins i tot després de les experiències més extremes. Narrar la pròpia vida és donar-li un sentit nou que vagi més enllà de la primera lectura.
En la cultura visual i artística també hi trobem ecos d’aquesta idea i infinitat de referents en tots els gèneres i disciplines, que han contribuït a donar-li forma i projecció. I així, per exemple, viatjant a la nostra infantesa, aquells llibres de “tria la teva aventura” ens ensenyaven que la història mai és fixa; sempre hi ha camins alternatius, vestits nous, escenografies inesperades. També la televisió ens regalava experiències així: El planeta imaginari, amb clares referències al surrealisme i vanguardisme, ens convidava a mirar el món amb una sensibilitat poètica i onírica, a ressignificar objectes i símbols, a donar-nos temps. En un món que ens obliga a córrer, aquell programa ens regalava una temporalitat lenta i meditativa, imprescindible per transformar-nos de forma significativa, en termes psicològics. D’alguna manera s’estava oferint cultura, educació i il·lusió per la vida; era un aprenentatge que l’escola malauradament no oferia donat l’enfoc anava dirigit a adquirir un coneixement més estàtic i imposat, en base a una societat evocada al consum i al rendiment.
Ressignificar no és maquillar el passat, ni convertir-lo en una faula edulcorada. És mirar-lo des d’un altre lloc més lliure, més amable i conscient. Actualment, en una època d’identitats líquides i d’inseguretat vital, potser la invitació és aquesta, la d’ aturar-nos a la nostra pròpia mitjanit i rellegir el relat. No deixar-nos portar només per les inèrcies socials, sinó crear un estil vital amb coherència i intenció; recordant que la identitat no és un conte amb final feliç ni un guió immutable, sinó una peça escènica, un collage en transformació.
La mitjanit ens recorda que sempre podem començar de nou. Que, com a artistes de nosaltres mateixos, tenim el poder de convertir la vida en obra; perquè quan els llums s’apaguin i s’acabi la funció el viatge hagi valgut la pena.
