“Si l’Estat ens vol imposar aquesta sentència, desobeïm, a les aules, als carrers i a les institucions perquè cap jutge ens ha de dir quina llengua hem de parlar ni quina escola hem de tenir. Posem-nos dempeus, però aquesta vegada amb els punys tancats decidits a defensar la nostra llengua, perquè el català és i serà la llengua nacional de Catalunya”. Aquestes van ser les paraules del president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Lluís Llach, en el seu discurs durant la manifestació de la Diada, just l’endemà de la sentència bomba del TSJC que dinamitava el decret que blindava el català a l’escola.
El decret ara anul·lat establia el català com a llengua “normalment emprada com a vehicular” i d’aprenentatge del sistema educatiu, en l’acolliment dels alumnes nouvinguts i en les activitats educatives, incloses les extraescolars; en les comunicacions internes dels centres i en la projecció externa i de relació amb la resta de la comunitat educativa.
Tot això salta ara pels aires. El marge jurídic per protegir el català a l’escola s’estreny i s’estén la incertesa sobre el disseny d’un nou curs escolar que tot just acaba de començar. Si afegim a més el clar retrocés de l’ús social de la llengua entendrem millor que hagin saltat totes les alarmes. El futur de la llengua s’enfronta a una crisi educativa sistèmica, que es manifesta en els mals resultats de les proves de competències bàsiques, la falta d’inversions i un context sociocultural de creixent complexitat.
El govern de la Generalitat ha anunciat ràpidament que recorrerà contra la sentència, però durant el termini d’espera no li quedarà més remei que acatar la decisió del Tribunal. Vet aquí, doncs, com el quadrat imposar–acatar–recórrer–desobeir torna a aparèixer una vegada més tensionant de nou la diversitat d’actors en joc.
Hi ha motius per a la desobediència? Crec que sí. El Pacte Nacional per la Llengua —rerefons de la normativa fins ara vigent— no reflectia un simple acord del Govern o un pacte més entre partits, sinó que representava un acord força ampli entre actors socials, polítics, econòmics i culturals de Catalunya que permetia disposar d’un marc de referència comú sobre l’ús de la llengua en general, i a l’escola en particular.
El TSJC vol més garanties sobre la presència “adequada” del castellà i no hi veu prou elements de control i avaluació que assegurin les competències en castellà. De sobte, els jutges s’atribueixen capacitats per definir i intervenir en el model educatiu. Per què el TSJC no comença per demanar més garanties sobre la presència “adequada” del català en els seus jutjats i en la seva documentació? Per exemple, durant el 2023, 8 de cada 10 peticions per rebre la documentació dels processos judicials en català van ser desateses.
Sentències com aquesta són el punxó que fa esclatar als morros la bombolla de la “normalitat” pregonada pel president de la Generalitat. El retorn de les mobilitzacions socials i les crides a la desobediència a les aules són un trist déjà-vu d’aquest sainet interminable que Catalunya té amb l’Estat espanyol. És el català, però també ho és el litigi de les obres d’art de Sixena o la situació de Rodalies, o… La desobediència civil, la resistència a l’autoritat, el desacatament no la practiquen alguns catalans per gust, sinó per un sentit de la justícia que desborda la cotilla politicojudicial espanyola. El filòsof John Rawls va descriure la desobediència civil com “un acte públic, no violent, conscient però polític contrari a la llei, generalment realitzat amb l’objectiu d’aconseguir un canvi en la llei o en les polítiques del govern”. Sospito que el canvi que es demana avui va més enllà d’una llei.
Desobeïm per la llengua
