La transcendència, l’harmonia interior, la connexió amb un mateix i amb els altres com a part del benestar humà ens duu a considerar el pes de la dimensió espiritual en la nostra salut.
Segons diversos experts, sentir-se en pau, trobar-se bé, depassa la magnitud física de la persona. “La meditació, la interiorització, i la medicina tenen la mateixa arrel”, afirma Eladi Freixa, infermer, fisioterapeuta, capellà, mestre espiritual i germà de l’orde de Sant Joan de Déu. I afegeix: “Medicina significa el que guareix el físic, i meditació és el que guareix l’ànima. La meditació és seure i respirar, un costum que la gent no té l’hàbit de fer”.
L’Eladi viu a Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en un espai pràcticament “sagrat”, perquè està dedicat a acollir persones que cerquen pràctiques que les apropin a l’interior, que les ajudin a sentir-se més bé. S’hi fan retirs espirituals on es viuen meditacions individuals i col·lectives, passejos contemplatius, tallers i xerrades que conviden al silenci i la serenor. És la Casa d’Espiritualitat dels Germans de Sant Joan de Déu, on l’Eladi compagina la sanació, l’acollida i el silenci.
El nom d’aquest lloc, Hospitalia Contemplació, vol dir ‘acollida’ i ‘casa de salut’, tot alhora. “Acompanyar els malalts és fonamental, no només ho és guarir el físic”, comenta. “La medicina, sobretot la ciència mèdica occidental, ha mirat la curació de manera mecanicista. Es considera que hi ha èxit quan la intervenció mèdica esdevé eficaç en l’organisme. Però l’ésser no és una màquina, és un conjunt psíquic, espiritual, emocional i físic. I la salut és un compendi de l’estat en cadascuna d’aquestes dimensions”, argumenta.
Ara bé, pràctiques espirituals com la meditació curen? “La meditació és terapèutica. No només és important fer un treball físic en favor de la nostra salut, la meditació també és fonamental, orgànicament”, assegura el fisioterapeuta, capellà i mestre espiritual. “I la meditació ajuda, perquè és una eina per cultivar l’equilibri psicològic i emocional, i ens pot preparar per al que vingui.” Ara bé, sembla clar que això, tal com ell mateix apunta, demana disciplina i constància. “Hi ha molts estudis científics sobre els beneficis de la meditació. Ens ajuda a tractar l’ansietat, pot ser com una teràpia antidepressiva, i regula les emocions” i això és possible per la interconnexió del cos i la ment. “El cos no és un element aïllat, afecta el cos, i el cos, la ment”, subratlla Freixa.
Un valor clau: la humiltat
En aquesta mateixa línia, el germà de Sant Joan de Déu reivindica una nova visió de la medicina: “La infermeria i la medicina no són professions ordinàries que tracten tecnologia, tracten l’ésser humà. L’objectiu no és reparar una màquina, sinó aportar amor profund i estimació a l’altre”. De fet, “els qui treballin amb éssers humans, poden tenir una profunda actitud contemplativa, apropar-se a la humanitat amb simplicitat i humilitat. I els qui treballem amb malalts, especialment, ens hem d’apropar a la persona mancada de salut amb humilitat, hem de sentir una profunda reverència pel malalt”.
A parer d’aquest sanador espiritual, “quan tractem un malalt, esdevenim un canal de l’energia divina”. Per això insisteix que les sanitàries no són professions qualssevol, sinó de vocació. I, concretament, emmarca l’espiritualitat en una neutralitat respecte a les religions. Segons ell, “avui l’espiritualitat i la religió estan molt distanciades”. “Tota persona, perquè és espiritual i té ànima, pot fer i hauria de fer treball interior. Encara que l’ésser humà no pertanyi a cap religió, cal fer aquest treball interior perquè la dimensió anímica la té tothom”.
A l’àmbit universitari
Per tal de fomentar la recerca, la formació, la transferència i la divulgació sobre la humanització en salut i el foment de la salut espiritual des d’una perspectiva laica, bioètica i salutogènica, la Fundació Sanitària Mollet i el Departament d’Infermeria Fonamental i Clínica de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Barcelona, el setembre del 2025, van crear la Càtedra UB-FSM de Salut Espiritual i Humanització.
La dirigeix Anna Falcó Pegueroles, que és professora de la Facultat d’Infermeria i parteix d’un enfocament independent de qualsevol confessió o organització religiosa. Això no vol dir, però, que no considerin les conviccions religioses de les persones, sinó que entenen l’espiritualitat “com una dimensió humana comuna a tothom, tant qui té conviccions religioses, com qui no, qui es defineix com a laic i qui és agnòstic. En el context assistencial, quan una persona demana o necessita una atenció religiosa, el mateix Servei d’Atenció Espiritual facilita que un referent religiós de la seva comunitat el pugui atendre”, explica Falcó.
“Ens centrem en la capacitat humana de buscar significat i propòsit més enllà del material i mesurable, allò que ens connecta amb alguna cosa més gran que un mateix, que fa referència a la transcendència. Ho fem des de l’ètica i la bioètica, que ens permeten considerar el sistema de valors i creences per guiar la presa de decisions. I, finalment, la perspectiva salutogènica arrelada a l’assistència sanitària i social ens permet considerar la promoció de la salut i el benestar de l’ésser humà per tal de prevenir la malaltia i poder ampliar la mirada biomèdica tradicional que se centra principalment en la patologia”, diu la directora de la Càtedra. Per exemple, un dels temes de recerca que treballen és l’anàlisi de l’evidència científica sobre la relació de l’espiritualitat i la salut amb paràmetres neurològics i genètics.
Per la seva banda, la directora adjunta de la càtedra, Mireia Vicente Garcia, que és directora assistencial infermera de la Fundació Sanitària Mollet, remarca que la importància de l’espiritualitat en un context sanitari i social, “rau en la capacitat que té per ajudar les persones a fer front al patiment, a trobar sentit en les situacions adverses i a mantenir un cert equilibri que ajudi a millorar el benestar de la persona”. Vicente exposa que, “quan una persona es troba en situacions de risc, malaltia o vulnerabilitat social, no només pateix físicament o emocionalment, sinó també en el pla espiritual, especialment si es trenca el sentit de la vida o es qüestionen creences profundes, com una crisi de valors”. Per això, des de la càtedra preval la convicció que l’espiritualitat pot proporcionar eines per afrontar aquests moments crítics, oferint consol, esperança i sentit. “Es tracta de poder acompanyar els malalts des d’aquesta dimensió espiritual que dona valor a la seva vida, sigui mitjançant les seves creences i valors, les relacions personals, la natura, l’art o altres formes de connexió profunda amb un mateix i amb el món”, afirma Garcia.
La càtedra de la UB s’adreça a professionals de la salut i el benestar que vulguin incorporar la dimensió espiritual a la pràctica clínica, social o comunitària i a professionals d’àrees d’atenció espiritual en centres sociosanitaris, educatius i socials. També a consultors i facilitadors en espiritualitat laica i salutogènica que dissenyen programes i tallers per promoure la salut integral i investigadors i docents en àmbits de salut, espiritualitat i ciències socials que vulguin aprofundir en pràctiques.
En certa manera, sobta que s’hagi de treballar amb els professionals i a les institucions sanitàries l’espiritualitat com a sinònim d’humanització i tracte integral de la persona. “La paradoxa que representa haver d’implementar programes d’humanització en espais que, per definició, haurien de ser humans —declara Vicente— neix d’una realitat que sovint passa desapercebuda: la tecnificació i burocratització de la sanitat ha deixat en segon pla la calidesa humana, l’empatia i l’atenció integral”.
D’acord amb aquesta idea, s’entén que incorporar l’espiritualitat dins la docència de graus de salut, social, educatius i tecnològics, tant en la part teòrica com en la pràctica, sigui un dels objectius del Grup d’Interès en Espiritualitat de la UVic-UCC, entitat que va ser creada fa tres anys vinculada al Centre Estudis Sanitaris i Socials (CESS) de la mateixa universitat. La van impulsar gent de medicina, infermeria, teràpia ocupacional, fisioteràpia, filosofia, física, educació, psicologia i tecnòlegs amb experiències docents, assistencials i de recerca. “Volíem consensuar què enteníem per espiritualitat i compartir visió i experiència”, explica Marina Geli, directora general de la Facultat Medicina UVic-UCC i coordinadora del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials de la mateixa universitat.
Fer recerca i transferència en espiritualitat és un altre propòsit del grup. Incorporant l’espiritualitat en projectes de recerca, treballs de final de grau o tesis doctorals, es vol fer xarxa nacional i internacional sobre aquest tema a través d’universitats i centres assistencials. Impulsar formació postgraduada, continuada en espiritualitat en la pràctica clínica, educativa, empresarial, cultural és la fita perquè, com cita Geli, “l’espiritualitat pot ser un factor de prevenció del burnout professional”.
La promoció de l’espiritualitat
De moment, aquest col·lectiu de persones motivades per promoure l’espiritualitat com a font de salut el componen una trentena de persones entre docents, clínics i externs. Com a coordinadors, hi ha els components d’un grup més reduït que tenen el suport del CESS i la Càtedra de Salut Mental. El Grup d’Interès en Espiritualitat fa reunions mensuals i una jornada anual. El 17 d’octubre que ve serà la trobada d’enguany amb tres temes principals: l’espiritualitat des de pràctica acadèmica i clínica, treballat amb col·laboradors de la Universitat de Sevilla; el diàleg interreligiós i diàleg entre les religions i la laïcitat, amb la intervenció de personal docent i investigador de la UVic-UCC.
Tal com expressa Geli, “en un món de desassossec sistèmic, de malestar emocional, trobar el sentit de la vida, amb reconnexió amb l’equilibri interior és el camí per connectar amb els altres, amb la natura, amb l’entorn. És l’espiritualitat la que aporta pau, harmonia”. I, de fet, la directora general de la facultat de Medicina de la UVic-UCC fins i tot creu que l’espiritualitat hauria de ser en si mateix “un propòsit de vida”. “Pot ser el punt de trobada de la diversitat religiosa i també de la laïcitat i les religions i s’hi pot arribar, des de la religió, des de la meditació conscient, amb instruments comuns com el silenci, el diàleg pausat o tècniques de relaxació”, segons posa com a exemples.
Un altre testimoni d’aquesta relació entre salut i espiritualitat és Jordi Delclòs Casas, que va arribar al benestar emocional gràcies a la música i el sufisme. A més, és musicoterapeuta i autor del llibre La dimensión terapeutica de la música en el sufismo (Ed. Alquitara). En aquest volum, Delclòs explica els usos terapèutics que va tenir la música, basada en el sistema musical turc del makam, en els antics hospitals de l’Orient Mitjà, els metges i filòsofs dels quals (anomenats hakim) aplicaven la musicoteràpia basant-se en una visió holística de l’ésser humà.
Per a Delclòs, el vincle entre salut i espiritualitat és inqüestionable: “Des dels orígens estan connectats,, però amb el temps es desconnecten”. I ens convida a fixar-nos en el símbol de la medicina, una serp enfilant-se a una vara. “Només en aquest símbol ja està encriptat aquest procés: l’ànima s’orienta cap amunt, direcció al Déu, com el vulguem anomenar, passant per una sèrie d’etapes, i això porta cap a la salut del cos. No es pot donar una part sense l’altra. Se sap que, si l’ànima es cura, el cos la segueix”, assegura.
La importància del dejuni
Ara bé, afegeix Delclòs, “això passa per un procés de disciplina, fonamental en tots els treballs espirituals, tant interns com externs, de pràctica individual i comunitària”. I posa d’exemple el ramadà, “com a disciplina purificadora com no n’hi ha cap altra en el món, perquè recupera el que ja feia Jesús i els primers cristians: el dejuni”. Un dejuni que, segons reivindica el musicoterapeuta sufí, “és patrimoni de la humanitat, com a procés de disciplina que porta a la salut del cos, a abstenir-se com a pràctica purificatòria extraordinària”. I recorda que “sense el cor espiritual no hi ha cap religió que valgui”.
Fill de pares no creients, però amb una part de la família catòlica, Delclòs va ser batejat tot i que, segons explica, va créixer sense religió. Abans de tenir contacte amb el sufisme, va estudiar Filosofia i els pensaments dels grans filòsofs, des de Sòcrates i Pitàgores fins a Hegel i Kant, tots creients. Això va fer que, a través d’arguments racionals, s’adonés que ell també era creient, però que havia d’aprofundir en el concepte de Déu.
I va ser quan va conèixer un mestre sufí que venia a fer tallers a Catalunya, que va establir contacte i connectar amb la tradició d’aquesta religió, “el cor espiritual de l’Islam”. I ell, que tot i ser músic, havia deixat de banda les partitures decebut, “vaig recuperar la música i vaig connectar amb el sufisme a través d’ella”. Ara, música, espiritualitat i salut van de bracet en el seu dia a dia. “La música és medicina i això fa molts anys que ho experimentem”, recorda Delcòs. Des de l’associació cultural ponterapia.com, organitza retirs de dansa sufí i sessions de musicoteràpia d’arrel turca. És, assegura, “una experiència sorprenent de benestar. Gent que sentia dolor l’ha deixat de sentir. La música genera un camp energètic que equilibra el cor i l’ànima. De fet, escoltar la respiració i prou ja té un efecte calmant, atura el pensament”.
