Coneguda com l’Àngel de Varsòvia, la infermera catòlica Irena Sendler va salvar dos mil cinc-cents infants jueus del gueto d’aquesta ciutat polonesa.
Sovint em pregunten per què vaig ajudar a salvar milers de nens del gueto de Varsòvia, la meva ciutat. La resposta és senzilla i té origen en la meva infància: vaig ser educada en la creença que una persona que necessita ajuda ha de ser ajudada, sense mirar la seva religió o la seva nacionalitat. I, tal com m’ho havien ensenyat a casa, ho vaig fer. Però si us sembla bé, comencem pel principi de la història.
Els meus pares no només m’havien inculcat que calia ajudar els altres; n’havien estat un bon exemple. El pare, Stanisław Krzyżanowski, era un metge important a la ciutat. Va morir el 1917, quan jo només tenia set anys, però el recordo perfectament. Va agafar el tifus després de tractar els pacients que els seus col·legues rebutjaven, la majoria jueus. I, com a agraïment, els líders de la comunitat jueva em van pagar els estudis d’infermeria. L’aventura universitària, però, va durar ben poc, perquè el dia que vaig protestar contra la llei discriminatòria del 1935 —segons aquesta normativa, els jueus només podien seure en bancs reservats per a ells—, em van expulsar.
El 1939, quan Alemanya va envair Polònia, jo treballava al Departament de Benestar Social de Varsòvia. Tenia vint-i-nou anys i organitzava els menjadors comunitaris. Cada dia milers de ciutadans, gent gran, orfes i pobres, catòlics i jueus —exclosos de les ajudes públiques—, venien a demanar un plat de menjar, una almoina, roba o medicines. Les necessitats eren moltes, però aleshores encara no sabien que la situació empitjoraria molt més.
La reclusió dels jueus
El 1940, els nazis van crear el gueto. En una superfície equivalent al 2,4 per cent de la ciutat, van ser confinades més de 400.000 persones, el 30 per cent de la població de Varsòvia. Horroritzada pel tracte que s’oferia als nostres veïns, em vaig unir al Consell per l’Ajuda dels Jueus, conegut popularment com a Zegota. Em va resultar fàcil aconseguir unes quantes identificacions de l’oficina sanitària. Els alemanys patien perquè el tifus o qualsevol altra malaltia infecciosa saltés el mur del gueto i, apel·lant a motius sanitaris, ens permetien entrar. Un cop dins, ens posàvem un braçalet amb l’estrella de David, com a símbol de solidaritat i per no cridar gaire l’atenció.
La primera vegada que vaig entrar en aquella ciutat de fam i misèria vaig tenir clara quina havia de ser la màxima prioritat: salvar els infants. Encara que no sabia pas com ho faria, vaig oferir discretament a unes quantes famílies la possibilitat de treure els seus fills d’aquell infern. D’entrada, les mares eren reticents a separar-se de les seves criatures, però quan els nazis van començar a omplir trens per conduir-los a camps de concentració; van canviar ràpidament d’opinió.
Malgrat que la ciutat estava empastifada de pòsters nazis que amenaçaven de mort qualsevol polonès que oferís ajuda als jueus, durant un any i mig, jo i els meus companys vam aconseguir salvar més de dos mil cinc-cents nens. Primer els trèiem camuflats dins les ambulàncies, però, després vam necessitar amagatalls més enginyosos: bosses de brossa, caixes d’eines, sacs de patates… i fins i tot taüts! Qualsevol espai que els guàrdies no escorcollessin es convertia en la possibilitat de salvar una vida.
El registre d’infants salvats
L’objectiu era salvar-los de la molt probable mort que tindrien als camps, però no convertir-los en polonesos catòlics; per aquest motiu, vaig començar a fer un registre d’infants salvats amb la intenció que un dia poguessin recuperar la seva identitat, saber els noms que els havien posat els seus pares biològics i les seves històries personals. I, el 1944, per seguretat, vaig enterrar la llista dins dues ampolles de vidre al jardí dels veïns.
Un dia, però, ens van descobrir. El 20 d’octubre del 1943, la Gestapo em va detenir i vaig ser conduïda a la presó de Pawiak, en aquell moment plena de presos polítics. Allà vaig ser torturada i interrogada durant un mes, però fins i tot en els moments de més dolor, no vaig trair cap col·laborador ni vaig revelar la localització de cap infant. Potser no sabeu una curiositat: dins un matalàs de palla d’una de les cel·les hi vaig trobar una estampa amb el missatge “Jesús, en tu confio”. La vaig guardar fins al 1979, quan la vaig regalar al papa.
Vaig ser condemnada a pena de mort, però no es va produir. Quan ja pensava que m’executarien, un soldat alemany em va conduir a fer “un interrogatori addicional” i, quan ningú ens veia, va cridar: “Corri”. Després vaig saber que la Zegota havia aconseguit subornar els soldats alemanys que em custodiaven.
La persecusió comunista
Després de la guerra, vaig recuperar el registre de noms i el vaig lliurar a Adolfo Berman, el primer president del Comitè de Salvament dels Jueus Supervivents. La majoria dels infants rescatats havien anat a parar a orfenats —els seus pares havien mort a les cambres de gas—, i, més tard, a Israel. Personalment, també vaig patir la persecució dels comunistes, que no eren amics dels dissidents. Si el poble de Varsòvia s’havia alçat contra el poder nazi, per què no podien fer-ho contra ells?
Durant moltes dècades, la vida va continuar de forma tranquil·la i anònima —em vaig casar, vaig tenir dos fills i sempre vaig col·laborar amb entitats socials de Varsòvia—, fins que, el 2003, quan ja tenia més de noranta anys, van decidir nomenar-me dama de l’Ordre de l’Àguila Blanca, la màxima condecoració polonesa. La meva foto va sortir als diaris i, a partir d’aleshores, homes i dones em trucaven per agrair-me que els hagués tret del gueto.
Entre molts altres homenatges, em van proposar per rebre el Premi Nobel de la Pau; alguns, fins i tot, em van començar a anomenar l’Àngel de Varsòvia. Però, què voleu que us digui, a mi, tot això m’atabalava. La meva resposta sempre era la mateixa: “Cada nen salvat gràcies a la meva ajuda ha justificat la meva existència; no necessito cap distinció per rebre la glòria”.
