Fa temps que tinc la preocupació d’observar el que succeeix al meu voltant, al barri on visc, al transport públic o quan passejo pel carrer i, sincerament, no m’agrada el que veig. Intentaré explicar-ho de forma entenedora. Formem part d´una població envellida, l’esperança de vida ha augmentat i l’índex de naixements s´ha reduït de forma alarmant, el nombre de casaments també ha minvat… És evident que estem davant un canvi de cicle i que aquests indicadors, al meu entendre, són preocupants. La combinació de tots aquests indicadors, a mitjà termini, poden provocar, no tan sols un nou estil de vida, sinó una nova forma de vida en comunitat on la solitud serà una trista companya de viatge de moltes persones, malgrat les noves tecnologies.
A la pregunta de com hem arribat fins aquí tinc la sensació que gran part de la nostra societat no té molt interès a plantejar-se-la, per varies raons. La primera perquè el model de societat actual té una gran despreocupació pel futur. Vivim permanentment en el present, del passat la preocupació és mínima i del futur, donat que està per venir, millor no parlar-ne. En segon lloc, el nostre model educatiu està sota mínims perquè s´ha implementat un model de poc esforç i tots cap endavant, que ningú es quedi endarrere. El resultat és que la secundària sembla la primària i la Universitat la secundària. Finalment, hem dissenyat un model social en el qual l´oci és fonamental, i per gaudir de tots aquests encants necessitem temps i poc compromís, raó per la qual a l’hora de crear projectes de futur és una tasca que l´hem reservat a la intel·ligència artificial. La intel·ligència humana, si encara existeix, té per objectiu passar-ho bé.
Fora bo que penséssim a modificar l’actual estat de relativisme moral per passar a dissenyar un futur basat en la responsabilitat, el compromís i l´esforç.
