Moltes religions consideren la feina com una benedicció divina i una forma de contribuir al creixement de la persona i a la construcció del món.
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana presenta l’acció de treballar com a: “Emprar-se físicament o mentalment amb un esforç sostingut en l’execució d’alguna cosa, especialment de quelcom que hom fa principalment pel guany que en prové, per l’obligació que té de fer-ho pel seu càrrec, la seva professió, etc.” Treballant, pensant en la feina o buscant-la passem una bona part de la vida. Hi ha qui viu per treballar i qui treballa per viure, però, i les religions, quin concepte tenen del treball?
Mercè Solé, que és membre de l’Acció Catòlica Obrera (ACO) i del Centre de Pastoral Litúrgica, explica que “per als cristians en general, el treball forma part de la vida de Déu. Des de la creació, que és un treball de Déu, fins a l’ocupació quotidiana i enfeinada dels personatges que hi apareixen. En el Nou Testament Jesús, un fuster i no pas un sacerdot, quan vol expressar de manera entenedora el seu missatge, es val d’innombrables exemples de la feina quotidiana d’homes i dones. Ben senzills, d’altra banda, dels que sovint passen inadvertits”.
La representant de l’ACO també troba molt interessant que, en temps de la revolució industrial, quan les condicions laborals de molta gent eren pura explotació, el papa Lleó XIII escrivís l’encíclica Rerum Novarum, on denunciava que es tractés els treballadors com a esclaus i considerava el sindicalisme com un dret i obria la porta a regular un treball digne, tot i defensar la propietat privada. Fins avui —precisa— l’Església catòlica ha continuat estirant aquest fil i destaca també com Joan Pau II, en la seva encíclica Laborem exercens insisteix en el paper del treball com a continuador de la creació, i en la dignitat de la feina.
UNA FEINA NO RETRIBUÏDA ÉS FEINA?
Ara bé, Solé considera que, “malgrat allò de guanyar-se el pa amb la suor del teu front del llibre del Gènesi, el treball és tota activitat humana, més enllà que part d’aquest treball sigui retribuït”. I posa en relleu que moltes de les feines més importants no estan pagades, com la cura mútua o el treball artístic. “Per a la gent que pot desenvolupar la feina que li agrada, treballar és un plaer i un gran goig. Fer bé la mateixa feina forma part d’aquesta dignitat del treball i de l’orgull de molts treballadors”. Però també recorda que “hi ha gent que pateix molt treballant, per la precarietat de les condicions, perquè no sent valorada la seva feina o per la incertesa”.
Un fet que Solé troba molt singular són els vincles que el treball crea. “Jo, que vaig començar a treballar amb dotze anys, recordo que va ser el primer contacte que vaig tenir de tu a tu amb adults que no eren els de casa. Per tant, la feina és una font de socialització”. A més, “qui treballa pot valorar l’esforç i la complementarietat dels altres”. Sobre les feines que les dones encara no poden desenvolupar a l’Església, la membre de l’ACO creu que això “ha de canviar forçosament, si volem que el missatge de Jesús sigui entenedor per a la gent que ens envolta”.
En canvi, sota el prisma del judaisme, el rabí principal de la comunitat jueva de Barcelona, Samuel Garzón, explica que “el treball no és només una necessitat per a la subsistència, sinó que ocupa un lloc sagrat en la vida de l’individu”. I es remet a les escriptures: “La Torà mateixa ens narra com Déu va posar Adam al Jardí de l’Edèn “perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Això ens ensenya que el treball és inherent a la condició humana i té un propòsit diví”.
Veiem que, en la ment jueva, es considera que “el treball permet participar en la creació contínua del món, desenvolupar els talents i contribuir al benestar de la comunitat”. I, “és a través de l’esforç i la dedicació que podem santificar el nom de Déu en el món. A més, el treball ens dignifica i ens permet mantenir la nostra autonomia i la de les nostres famílies”, assegura.
LA IMPORTÀNCIA DE LES VACANCES
Així i tot, la tradició jueva recorda que “el treball no s’ha de convertir en l’únic centre de la nostra existència. La nostra tradició ens ensenya a trobar un equilibri entre el treball i el descans, dedicant temps a la pregària, a l’estudi de la Torà, a la família i a les bones accions”. Per a la seva comunitat, el sàbat és el dia de descans setmanal, “un recordatori constant d’aquesta necessitat de pausa i reflexió, un moment per reconnectar amb el nostre ésser espiritual i amb els nostres éssers estimats”.
El descans setmanal, les vacances, el temps per poder dedicar a resar o els dejunis que la pràctica d’alguna religió pot marcar s’albiren com a possibles elements de conflicte en l’àmbit laboral. Però el rabí pensa que “la clau per evitar conflictes rau en la comunicació oberta, la sensibilitat i la voluntat de comprendre i respectar les necessitats de cadascú. En la meva experiència, quan hi ha un diàleg sincer i una actitud de respecte mutu, les diferències es poden gestionar de manera constructiva”.
La convergència de diferents doctrines religioses en l’àmbit laboral, on es comparteixen tantes hores, pot esdevenir un laboratori d’aprenentatge per al respecte mutu. D’aquí que Garzón apunti que “el respecte per la diversitat de creences no només és un imperatiu moral, sinó que també enriqueix el teixit social i millora la convivència en els llocs de treball”. I, encara més, “un entorn on totes les persones se senten respectades i valorades pel que són és un entorn més productiu, creatiu i harmoniós”, puntualitza.
LA GESTIÓ DE LA DIVERSITAT RELIGIOSA
La premissa del rabí Samuel Garzón topa amb una realitat que Fàtima Ahmed, com a membre del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa, denuncia cada dia. Afirma rotundament que “el món empresarial i el món de l’administració, en general, no veuen la diversitat religiosa. No la veuen com un talent que aporta un enriquiment a les seves plantilles”.
I és especialment crítica amb les dificultats per a la integració laboral de dones musulmanes. “N’hi ha que, tot i fer molts anys que són aquí, continuen relegades a l’hostaleria i a la neteja, i fins i tot troben barreres per entrar en aquests llocs”. Admet que, de vegades sí que hi ha una barrera idiomàtica, però –apunta– “molts cops és perquè porten el hijab”.
És una realitat que ella coneix bé per la seva feina a l’associació intercultural Diàlegs de Dona. És una petita entitat ubicada al Raval barceloní on atenen més de quatre-centes dones immigrades. Ahmed explica que, malgrat que l’objectiu de l’associació és l’empoderament lingüístic i cultural i l’acompanyament i orientació d’aquestes dones en dificultats que puguin tenir, no fan inserció laboral, perquè hi ha una gran xarxa molt gran que ho fa. Però, les usuàries els fan conèixer les barreres laborals i, molts cops, el vel hi té a veure.
Segons explica la Fàtima, un estudi sobre dones i mercat laboral que va fer el sindicat CCOO evidencia que el hijab condiciona la contractació de dones. “Parlem molt de la feminització de la pobresa, però, què fem en aquest aspecte, per a les dones immigrades i musulmanes?”, es pregunta.
D’aquesta manera, la feina mai pot ocupar el primer lloc en la vida d’una dona musulmana, mentre que per a un home d’aquesta religió sí. Veu que hi ha tot un buit sobre aquesta qüestió i alerta que, si parlem de món laboral i religió, i món laboral i persones immigrades, la societat no pot continuar donant l’esquena a aquesta realitat. “La pilota és al teulat de l’empresariat”, diu. “S’ha de sensibilitzar i fer pedagogia, si no, tocarà fer-ho quan a les empreses ja només quedin dues persones autòctones i hagin de cobrir quaranta llocs de treball”.
BARRERES REALS
Fàtima Ahmed troba molt greu que les empreses tinguin un pla d’igualtat i que no s’eliminin les barreres que compliquen o impedeixen l’accés de persones d’altres cultures i religions. Veu que “hi ha tot un buit, i convindria fer estudis i fer-ho visible. I hauria de ser un treball coordinat entre el públic i el privat”. Ella atribueix això a la “por de gestionar aquesta realitat”. I es planteja una incoherència gran: “moltes empreses que, de manera externalitzada, donen serveis públics i atenen la diversitat, no mostren aquesta pluralitat en el mateix lloc de treball, en els punts d’atenció”. En conclusió, Ahmed troba a faltar una veritable pedagogia i sensibilització en el món laboral, de la mateixa manera que s’ha fet en l’educació.
I insisteix que, per a la dona musulmana, la feina no pot de cap manera ocupar el primer lloc, com a pal de paller de la seva vida, perquè les dones, abans han de resoldre moltes altres coses i recorda la gran quantitat de dones soles, o soles amb fills, que arriben a Catalunya. “No tenim dades de quantes dones soles tenim en aquest país, però ens podem imaginar que n’hi ha moltes, perquè a l’associació ens n’arriben des d’Alella, per exemple, perquè allà no hi ha cap teixit ni associació per aprendre la llengua”, comenta.
La complexitat en la vida d’aquestes dones que, d’entrada, sense papers no poden treballar fa que altres problemàtiques i barreres superiors a les que obeeixen a la qüestió religiosa passin al davant. “La població immigrada té uns factors que són molt més discriminatoris que el hijab. I tot això té un cost en la salut mental de les persones i, per tant, un preu per a la mateixa administració i la societat”.
LA FEINA COM A BENEDICCIÓ DIVINA
Pensant en el greuge que afegeix la discriminació per raó de gènere a les problemàtiques laborals que una determinada confessió religiosa pugui suscitar, és apropiat també interessar-se per com la feina es promou i s’acompanya en igualtat de condicions i oportunitats per a homes i dones. En aquest sentit, l’exsecretari general de la patronal CECOT, David Garrofé, de confessió protestant, ens introdueix en la manera de presentar aquesta igualtat. Partim de la idea que, en el protestantisme, “el treball és una benedicció divina que Déu dona als homes per viure, desenvolupar-se, créixer i poder manifestar l’amor i agraïment a Déu a través de les nostres mans que són a l’hora, les mans de Déu”.
D’acord amb això, “homes i dones estan cridats a ser representants de Déu a la terra sense intermediaris ni atribucions màgiques o exclusives d’altres religions. El paper de la dona en el protestantisme ha estat històricament diferent del de l’Església catòlica, més actiu i en moltes denominacions protestants, en règim d’igualtat al de l’home. El celibat tampoc forma part de la teologia protestant. El sexe, en el protestantisme, no és vist com un pecat ni com un element que s’ha de suprimir per fer la missió, sinó com un regal de Déu”.
I, si bé considera que “l’Església catòlica romana té en el seu si veus creixents, visibles en el darrer sínode 2021-2024, que entenen que el que es va instituir al segle XII respecte del celibat es podria modificar en la línia de l’Església ortodoxa, una altra qüestió —diu— és l’ordenació sacerdotal de les dones, que pot tenir un recorregut més llarg, per ser una qüestió dogmàtica”.
